Som una caragolada. Nosaltres ens xuplem.
Ho va dir Ximo Revert, fa trenta anys, al saló de la cambra agrària de Bétera, un espai que va obrir els primers debats en públic sobre el nacionalisme. HI actuaven Pavesos, Al Tall, Paco Muñoz, i ens en parlaven Josep Iborra, JV Marqués, Guarner, entre més tertulians que aconseguíem amb esforç i pocs recursos. Entre discussions i enfrontaments dialèctics d’unes postures i d’unes altres, es va alçar Ximo que va dir: un país?, una nació?, som una caragolada!, en referència als valencians, sobretot. Perquè nosaltres ho posàvem tot en el mateix sac, que sembla que és el que no passa, ara mateix, a Catalunya, en això de demà. No ens tenen en compte, i a més, no saben si la nació que diuen voler ser, es refereix a Espanya, o no saben que és el que volen o el que poden decidir. Realment, els catalans poden decidir ben poc, per culpa dels catalans mateix. Entre valencians i catalans, els espanyols sí que fan forat, i gros, i sòlid, i encara més si Holanda no ho adoba. És tan ambigu ‘Som una nació’, com ‘Nosaltres decidim’. Una nació o un estat, què volem ser, realment? Què volem decidir, què fem amb els diners? Amb les sobres?, amb les almoines? Perquè si tot plegat és tan ambigu, que no sabem si nació és independència o és dependent dels de sempre, i si què decidim és si ens casem, ens amiguem, o vivim separats, o fins i tot on volem anar de vacances, per comptes de decidir que ja n’hi ha prou de tenir un parlament de tercera divisió, la cosa canvia significativament.
Realment, i fins el 10 de juliol, som una caragolada, els valencians, els catalans, els mallorquins, els bascos, en favor d’espanya. No n’hi ha més. Almenys no n’hi ha més fins l’onze de juliol, que ja veurem quants polítics de la capçalera afuen cap a la independència d’una vegada. Si és que volem decidir res de profit i significatiu. D’una altra manera a xuplar i a ser xuplats. Cent anys més fent el caragol.
*Aquella nit a la cambra agrària de Bétera, l’eixida de Ximo va provocar el riure general. L’humor que no ens falte, home, i ens valga per saludar l’amic, en el cel o en la glòria.
La pedanteria sempre sol riure’s del trellat i bon seny, l’agudessa que a la fi sempre demostra tenir raó: Som tots una caragolada, i coenteta!
P.D: anit, 11 de juliol del 2010, els crits i udols dels espanyols quasi em lleven les ganes de sopar.
I ell diuen que no son nacionalistes! I que la política no s’ha de barrejar amb l’esport!
Quin fàstic.