Ulisses20

Nosaltres som independentistes si es compleixen aquestes condicions; primera, som independentistes si…
Una merda! Vostés són una merda. Si posen cap condició, una de sola, no són això que diuen. Fóra com dir: mire vosté, jo sóc un home si…
Xa, ho és o no, un home, o un peix, o un arbre, però no hi ha condicions com ara, jo sóc un home si vosté fa això: si vosté es rasca el nas, no; però si es rasca l’orella, sí… Una merda, una merda damunt d’un plat.
Vostés són o no són, perquè les manies o les dèries són desfici però no són en canvi de ser, del ser.
Això no és com dir: jo sóc més alt si puge en un tamboret. És veritat, vosté s’està més alt, però no és més alt. D’una altra manera: “aquests són els meus principis, però si molt convé en tinc uns altres”. Ah, caram, això és una frase feta que va quedar molt bé en aquella pel·lícula dels germans Marx, una comèdia, una ironia sobre la vida, sí, però ací ens jugàvem més que no les ironies i les comèdies. Els catalans, els valencians, els illencs, ens jugàvem més que no les manies i les condicions de vostés.
O són peix o són carn. Ara, com voldran el peix o la carn, ja ho decidirem, però mitges tintes, no. Mitges tintes no són res.
Ahhh, sóc independentista si és diumenge, si és dilluns ja no em convé. Sóc independentista si ix cara; si és creu, ja no em convé.
Sóc independentista si el pressupost d’educació és més elevat que, però si no l’és, més elevat que, ja no em convé.
En el seu programa no havien escrit si aquella condició no és complís, no seré independentista. Si es complís, ho seré. Això quina mena de programa és? Com han enganyat vostés la gent que diuen és pura, jove, neta i culta? Això és brut. Vostés han jugat brut des del primer dia. I han portat el desencís, malgrat que pensen que defensen la puresa i l’honor de tres-cents mil. És veritat, som ingenus, alguns els havíem confiat a vostés, els joves, l’atribut de la gran maduresa, el poder de decidir quan s’és jove. Estàvem farts d’aquella frase dels nostres pares: ‘ja decidiràs quan sigues gran’, ‘ja veuràs quan sigues gran’, ‘ja pensaràs d’una altra manera quan sigues gran’, sí, ens pensàvem que per primera vegada els podíem donar la capacitat de decidir de joves, que no calia esperar-nos; decidir ara, quan hom té tota la força i la joventut i la vida per endavant. Però no, han decidit que no, que hi havia aquell condicional del si… Ai, que eren una cosa si es complia una altra cosa, però que en tot cas podien no ser aquella cosa primera que havien dit.
Nosaltres sí, som indepes. Vostés són indepes amb condicional: són indepes si…
Al remat, no. No han sigut capaços de créixer d’un colp. De ser madurs.
En canvi nosaltres ja vam créixer. Però de colp ens hem fet vells. En tres mesos hem envellit uns anys. Nosaltres no volíem condicions si ens jugàvem tant. No som de Mas, no ho crega. Ni d’ERC, no ho crega. Potser som més de Llac i de Muriel, i de l’Assemblea. Tampoc no som del Jordi aquest. Som més del David, d’aquest som més que no pensem fins i tot. Però no tenim manies. Per davant i per damunt de tot, sense condicions, som indepes. Nosaltres no exagerem, ni amenacen, ni ens desdiem: som indepes i prou. És aquest llast que tenim, que patim, avantposem el país, la nació sencera a això. Des de València, malgrat que ara sembla que no compta. Que no compta per res, València. Ni per tenir TV pròpia, ni TV3 ni ràdio ni cap mitjà. Res, no tenim, però som indepes, sense condicions. Per damunt de tot, per davant de tot. Sense excusa. Perquè ja hem patit prou vexacions. Massa, i continuarem patint-les anys i anys, pel que sembla. Tenim aquest defecte, no ho podem salvar. No tenim més variabilitat, ni uns altres principis si molt convé. O poc convé.
Ara, la comèdia, la riota, l’alegria, la tenen uns altres, unionistes en diuen, els l’hem regalada, l’alegria: la rialla no és en nosaltres. Avui no. Ja veurem si tenim més sort d’ací cinc, deu o tres-cents anys endavant.
Tristos però amb convicció. Incapaços un colp més, però amb principis. Res de si… si… si… No, no. Indepes i prou. Tan curts de vista com vulguen vostés.
Tan aspres. O sobris. O vells. Indepes sense condició.