Ulisses20

«La solidaritat és l’única forma decent d’egoisme.», va dir ahir Vicent Partal en la seua intervenció a València, dins l’acte de solidaritat internacional amb Catalunya. «D’internacional, res, nacional», va afegir Josep Guia, que va dir que aquella solidaritat amb els presos polítics és amb gent del mateix país que el seu.

Massa intervencions, un excés, i un acte llarg que necessitava mesura: és clar que, si convides gent de lluny a parlar no pots dir-li que només té cinc minuts… Vicent va explicar com la bèstia espanyola, adormida durant anys, ataca allà on sent que la ferida se li ha obert descarada davant el món: per això la violència ordida contra Catalunya, des de l’espanya profunda del 155, no només l’espanya franquista —si és que n’hi ha una altra espanya possible—, violència, presó, exili, amenaça a milers de persones, i una banda de jutges distribuïts entre Audiències, tribunals superiors, suprems, constitucionals, JEC, tots plegats amenacen periodistes, joves, mestres, fins i tot documentals, diaris, si s’atreveixen a informar. En canvi, si ets dels que llepes claveguera i acceptes aquelles regles de dir què volen escoltar, aleshores vida és més llarga i la fama arriba amb medalles a dojo.

És el que ha de pensar un cert Gordillo, meteor de xarxes. Sembla que l’home no ha renunciat a fer de director de la ràdio i s’ha desmarcat davant el jutge que va ser obligat a publicitar el referèndum, pobrissó: el director de Catalunya Ràdio volia passar per homenic neutral sense llaços, ni estelades, ni democràcies: ell, davant els presos i els exiliats, no pensava que hagués d’agafar partit, si els jutges li poden espatllar la cursa. Ai, mare, quina por, i quanta indecència, si hom pensa amb els Jordis, i tanta gent com se la juga al món per la dignitat i els drets.

València va obrir dissabte un meló solidari en favor de la democràcia i de la llibertat, amb algunes absències destacades, si allò que hom presentava anava de democràcia i de llibertat. Però, ai, som en campanya, i n’hi ha qui pensa que en els moments crítics, cabdals, on es cou la història dels pobles, cal ser lluny no fóra que m’esquitxe en excés la decència o la defensa dels drets universals.

Amb un teatre Micalet fins a la bandera, vam resistir dues hores llargues de discursos i vam carregar-nos de raons i de democràcia. Fins i tot ÀPunt en va fer un breu en les notícies… Solidaritat i decència, valencians. Camí de la nostra República.