Ulisses20

“Vicent Torrent ha fet millor aquest país. N’hi ha pocs que ho han fet. Ell n’és un.”

Vicent Partal era anit el mestre de cerimònia a l’envelat de la fira de Bétera, en el penúltim dia de festival, de llibres i de personatges protagonistes. El penúltim capítol de la fira d’enguany era un altre luxe. Vicent Torrent, un dels pares d’Al Tall, presentat per Vicent Torrent.

Sobirania musical és un llibre magnífic, un recorregut a la història musical dels valencians dels últims cinquanta anys, un recull d’articles de molt d’interés on Vicent aplega reflexions, debats, accions i revolucions en favor de recuperar el patrimoni musical i cultural dels valencians, quan es volia invisibilitzar qui érem, els valencians, en voler la substitució lingüística i cultural del país. En això hi va insistir molt, anit.

Anit, ens hem trobat una conversa amb dos homenots de gran recorregut. Dos gegantots capaços de somoure consciències i un país sencer: entre Vilaweb i Al Tall, entre l’activisme conscient de la cultura i el combat, el periodisme i la música. Pels qui no som experts, només afeccionats, explicar-nos l’escala músical nostra abans de Bach, la bellesa i la riquesa d’una música no folkcloritzada, capaç de créixer, de barrejar-se amb totes les cultures del mediterrani, una música popular, d’arrel, però elevada, capaç de contrarestar el setge al qual la sotmetia la globalització: contra els soterradors institucionals, amb presidents de la generalitat de monyicots, conscients de voler-nos mal, que els diversos governs valencians de tots els colors que hem vist, van voler-nos morts abans que vius.

I tant que vam parlar-ne dels néts del tio Canya, de l’himne, d’una múisca que ha transpassat murs i ha volat per damunt de liquidadors i malparits. Vam parlar també dels escenaris, de la Pobla, quina Pobla?, del primer concert d’Al Tall, que va ser al Camp de Túria, de la dolçaina i de les dolçaines, de l’afinació, oh, la lliçó per als mestres, per al públic ja no en podia, no ho semblava, créixer més. Però encara va créixer.

Anit la conversa entre dos homes, dos amics, era ben natural, propera, com una lliçó de comunicació rica i humana, humil i directa a la vegada. Vicent Torrent, de vegades deia: on érem?, i aleshores tornava el fil expressiu, de vegades unes frases només per explicar-nos una vida dedicada a la música i a tots nosaltres, un discurs que fluïa a una edat, queia lentament i ens arribava ferm al segon pis del cervell, un home que ens parlava d’una experiència viscuda, festiva, musical, però també ben plena d’entrebancs.

Al final, tots qui érem a l’envelat vam esclatar en un aplaudiment llarg, que no s’aturava, sentit i emocional, que no parava, perquè els valencians som agraïts. Això ens ho van ensenyar les mares. Com hem de ser d’agraïts. Que no parava el nostre sentit homenatge a aquell home. Les últimes paraules aleshores de Vicent Torrent, van ser claus, optimistes, per la història i la veritat dels valencians, en demanar-li Vicent com ho veu ara: “Aquest moviment de llibertat dels valencians, per la llengua, per l’escola, per la música, per la cultura i pel país és ara una bola de neu que baixa ràpida i creix i creix, I creix. Imparable.