Ulisses20

Aquella brillant idea de Josep Lozano de convidar els valencians a llegir el poeta Vicent Andrés Estellés ha provocat un gran tsunami cultural arreu del país. Quatre anys són encara pocs, d’una idea jove, per fer-ne balanç, però la dimensió que va agafant el projecte es consolida cada mes de setembre amb noves idees al voltant d’un origen tan senzill com esperançador. És veritat que es bufava sobre un cultiu abonat i no poc creatiu, els valencians peguem en pedra i som capaços de grans gestes, potser perquè estem escaldats dels polítics, de les males arts, de tanta gent com ens vol malament, uns quants valencians mateix. De segon perquè cal sobreviure i la creativitat i el sobresforç són una bona medecina.

Demanem-nos què no seríem capaços de fer amb un mínim del pressupost que s’ha tirat al fem en això del deliri madridista. Què no seríem capaços de fer sense corrupció, sobresous, sobres, o enviaments oficials a paradisos fiscals…

Anit el país feia goig, perquè vivia la música, la veu, la poesia i la festa popular en no pocs pobles. El primer, Algemesí, sens dubte, amb les muixerangues a la plaça i pels carrers. De segon, la resposta de Picassent a una de les apostes més sòlides dels últims anys, Pep Gimeno Botifarra, al qual féiem costat els que hi eren escoltant-lo i també milers de valencians d’ací i dellà.  De tercer, a Vilamarxant, on es presentava la festa comarcal per Estellés amb un dels nous productes en favor del poeta, Sis veus de dones que semblen un miracle, però que no l’és. Perquè són fruit del treball, de l’esforç, de cercar maneres per sobreviure, d’aplegar sis dones que sembla que es coneguen de tota la vida i canten Estellés filtrat a través de la música popular. Bell, emocionant, divers, un producte que encà té molt recorregut, llarg, i això significa exploració, investigació i un horitzó de bon futur. Representa si més no, la veu de sis dones juntes, una de les troballes de l’any entre la música dels valencians.
—Sembla que és feta aposta, aquesta poesia per a la música popular —va dir Eva Dénia, ànima del grup, gairebé en acabar el concert, davant un auditori dret que en volia més, més en favor d’una nit màgica a Vilamarxant.
Van repetir ‘La rosa de paper’, tot i que jo hagués preferit la versió de ‘la Malaguenya’, perquè encara m’aborrona la pell la versió d’aquestes dones: Eva, Lola, Amparo, Merxe, Patxi i Sílvia. Però tant se val, quina, hagueren pogut tornar a començar que ningú no hagués marxat: batres, cant d’estil i albaes, jotes, romanços, boleros, fandangos… amb aquell estil de lletra propi d’un Estellés majúscul, senzill, popular i culte a la vegada.
Un nou regal per als valencians, liderat per una Eva Dénia que obri noves vies ara entre més dones que ens ofereixen què podem arribar a ser, els valencians, per la música i per la veu. Tant de bo passen per places i carrers, per tots els pobles nobles del país. Ho necessitem. Per molts anys.

*la versió del bolero de l’Alcúdia valdria per un ball de benvinguda cerimoniós dels valencians en actes oficials d’alta volada, com aquell que tenen els euskalduns. D’impressió.

Si és que voleu escoltar-les en directe:
7 set VILAMARXANT, 14 set BURJASSOT, 19 set EL TEULARET, 28 set BENIMACLET, 19 oct VALÈNCIA, 26 oct ALZIRA

@6veusperalpoeta
@evadenia