«Vosaltres què voleu saber, si només que sou bombers!»
Els bombers són un plat especial. Un plat a banda. Són una gent molt i molt especial, sens dubte. I dins els bombers, n’hi ha que ho són més i més, fins a l’extrem. Un extrem que és una goma elàstica i sempre es podria estirar més, més encara, i portar l’extrem lluny, més lluny. Sí, són fets d’una altra pasta. Aquest homes.
Més de dos-cents bombers francesos es van presentar voluntaris per venir a l’Horta sud el segon dia de la gota freda.
Més de cinquanta bombers catalans es van presentar voluntaris per ajudar-nos, per salvar vides, el segon dia de la gota freda.
Més de trenta bombers bascs es van presentar voluntaris també. Uns altres bombers mallorquins volien socórrer-nos també.
De segur que n’hi hagué més oferiments, la premsa ho explicava: això que ha passat a milers de valencians ha sigut molt extraordinari. Necessiten ajuda.
Els experts ho sabien, la dimensió de la catàstrofe i el perquè es van oferir a ajudar-nos. Ells sí que ho sabien, que ho passàvem malament.
Ahir es van aplegar a l’escola cinc famílies, cadascuna va explicar la seua experiència la nit del 29 d’octubre a Picanya i a Paiporta. Només eren cinc exemples, tots cinc van tenir la mort davant la cara, totes coincidien amb menuts, d’infantil o de primària, algunes amb tres xiquets d’aqueixa edat. Els xiquets cridaven, espantats, que no volien morir, explicaven les mares, un crit que trigaran a esborrar. Jo els escoltava garratibat, els exemples, amb un nus. No podia dir res. Tots cinc exemples coincidien que, com els seus, n’hi ha milers d’exemples a explicar.
Tots aquests oferiments dels bombers van ser rebutjats pel govern valencià de Mazon. Som suficients, va dir un dels caps del cabàs d’inútils. Només per això, aquest homenic hauria de ser en presó deu anys, per tants homicidis imprudents. Ell i el seu govern. Inhabilitats de per vida per a cap responsabilitat pública. I qui els defense, o els justifique, psoe o similars, també: han de ser en presó per complicitat en homicidi.