Se t’ha fet el geni de ton pare
Això m’ho diu el meu germà, que se m’ha fet el geni de mon pare, perquè, de vegades, davant l’adversitat alce la veu més del compte, que sembla que els vulga renyir. Hom diu que en fer-nos vells, els renecs són habituals, que tolerem menys les coses que passen, fins i tot el dia a dia. Jo mateix també ho dic, que no filtre gairebé res, i amolle allò que pense, sense tenir en compte la roba estesa o la roba eixuta. Avui mateixa m’ha passat a l’escola, mentre esmorzàvem. En escoltar que n’hi havia que volien encolomar una altra medalla als borbons, als criminals, als incapaços de la política.
Però tu no et retiraves, i jo que responc: me queden vuit dies…
És el tercer dia de neteja i de desobediència. I avui de nou una colla de famílies, d’amics, de veïns, de mestres, de companys d’altres escoles venien solidaris i coratjosos. Per això, calia desobeir. Contra les normes dels creminals, que ens volien impedir els voluntaris, calia desobediència. Avui, els cràpules del govern valencià i del govern espanyol, havien anunciat que no volien cap voluntari pel seu compte, en aquells pobles infern. Per això, anit dictaren una ordre que prohibia l’accés per carretera als pobles. A més, de bon matí, volien prohibir que la gent que arribava a peu pogués passar. Els creminals, volien preparar una imatge per a la premsa espanyola: tot de militars i guàrdies en un carrer per rebre el rei borbó i el ramat de llepaculs que li fan de seguici. No volien que els voluntaris torbaren la foto, els l’embrutaren, d’un carrer preparat d’inútils amb uniformes lluents.
I la premsa espanyola esbombava que els carrers els havien netejat els militarots espanyols. Com si els valencians fórem cecs, o inútils, o idiotes del cul. Som robats i ens desvivim per ajudar-nos, solidaris i rebentats de cansament, però no som idiotes, home, perquè els malparits vingueu a burlar-vos-en, damunt els morts i els que ho han perdut tot. Els mitjans espanyols són una pocavergonya, sense excepció.
El meu amic A. havia estat a Paiporta i encara descrivia l’infern de Dant per explicar-me què havia vist, acompanyat dels fills, per ajudar homes i dones grans que ja no podien amb l’ànima. Si no ho has vist, no ho pots creure, que és ara mateix Paiporta, sobretot Paiporta, em deia. Però també els altres pobles. Picanya, Sedaví, Torís, Xiva, Aldaia, Massanassa…, jo què sé quants pobles. Avui també han vingut els amics de Bétera, mestres de la Masia, una mare que havia fet una crida a companys: hi han arribat tres furgonetes amb braços i equipatge, i una força que descarrega molt com ens trobem de cansats: i ja podeu saber com estem d’agraïts amb les famílies, n’hi ha que no han parat encara d’ajudar-nos a deixar l’escola en condicions. Anem de fang fins al cap, estacats, uns quants amb botes d’aigua: no sabem per què no n’hi ha als pobles de fora, no n’hi ha enlloc, de botes de goma, ni als magatzems, ni a la cooperativa, ni a les ferreteries, ni als xinos, res de res, n’hi ha qui amb espardenyes de lona va estacat fins al ginoll, tres, quatre, cinc hores; avui ens en cuidàvem que tothom es posés la màscara, raül ha tret el formatge gros i el pernil, conxa les cerveses, espe no para, no para gens i sempre té el somriure, a les dotze féiem un mos i rèiem, júlia havia fet una coca de xicolata, un pare pregunta si és de garrofa, júlia, que fa primer d’eso em mira sorpresa, no ha parat, ella son pare, sa mare, venien de bétera, són moments que riem, que afluixem la tensió i el cansament, va arribant més gent, reconec algú que ho ha perdut tot, tota la feina d’anys, les revistes, els ordinadors, la memòria, l’últim número a punt de publicar-se, tot, però volia venir a animar-nos, a col·laborar, llibreries, papereries, forns, bars, botiguetes, l’habitatge, ara s’ha podrit o és a la mar, a l’albufera, com els morts que van trobant entre les canyes. Com mon pare, jo he sigut treballador, però m’admira la força de la gent, la força i tant d’esforç, perquè n’hi ha vegades que no puc més… Avui he obert l’escola, el primer, això me pensava jo, perquè una mare ja havia aparcat feia estona i abans de les vuit del matí ja era amb un carro repartint aliments a Picanya: venien de la Pobla de Vallbona, havien eixit a les set del matí, avui que és diumenge 3 de novembre: elles també havien perdut un magatzem de productes del camp a l’Alcúdia. Després ha arribat Vicent amb el tractor, durant vuit o nou hores no ha parat ni un moment, avui no els ha aturat ningú, quina feinada… La calamitat també ens ensenya com som els valencians, la gent de poble, tanta capacitat com salta de la runa i del fang, jo no podia més, n’hi ha moments que ho hauria deixat anar, però aleshores arriba algú altre, explica un acudit, alces el cap i veus gent que treballa, que feineja amb les pales, amb els carretons, amb les fustes podrides, després un posa uns pans damunt la taula, unes peres, unes llaunes de sardina, n’hi ha qui ha fet ou amb tomata i tonyina, unes ametlles, i les bombes que no paren de traure aigua: de matí hem buidat unes marraixes de lleigiu i unes pastilles de clor en el soterrani, encara amb molta aigua, alguna cosa farà, diu Rafa, que se’n cuida de les bombes, no se n’està nio un minut, encara no tenim aigua corrent, llum sí, però aigua no en tenim. Potser demà, ens han dit. No ho asseguren. Júlia em demana quan pensem obrir l’escola als alumnes: digues-me la veritat, va, i jo li dic que abans no acabe la setmana…, de segur?, trobe que és important atendre-vos prompte, molts alumnes ja volen venir i vore els mestres, vore l’escola neta, passar pàgina i pensar que el malson ja ha passat, però no ha passat, encara no. El mestre Àlex em diu que no he llegit cap poema d’estellés, aquest dies, pensava que ahir, mentre dinàvem asseguts a terra, davant la garrofera -havia eixit un filet de sol- em pensava que ens llegiries estellés… Ara que m’ho dius, sí que hagués estat bé, de llegir el poeta estellés. Veus com no tenim el cap clar, amb l’edat…
No vos ho he dit, però cada nit, repassem el jorn: tots els mestres escrivim com l’hem viscut, mestres escampats en diversos llocs, ens expliquem el goig de tenir unes famílies tan a prop o exalumnes tan fidels, els mestres que són en altres cases, en altres pobles, expliquen què va passant, sembla que fem balanç o un claustre improvisat, però en realitat ens passem ànims per continuar, perquè demà siga un altre dia. I demà ja és ací, en unes hores.
-per cert, avui ens han escrit de lluny…
Un article immens. Ple de reivindicació, d’humanitat, de compromís, d’esperança en el projecte col’lectiu de l’Escola Gavina, d’esperança en el projecte col’lectiu del Poble Valencià. Ple gestos que ens recorden allò que ens fa realment humans. Enhorabona Albert Dasí i gràcies a tu i a Vila Web.