Acabem d’arribar del viatge. M’enderie a posar ordre a tanta cosa, abans del retorn a l’escola, que arribe a perdre gairebé tot el temps esmerçat en l’ordre mateix. El vent ha estat el protagonista indiscutible en el dia de Sant Vicent que, a València, tanca les vacances de Pasqua, enguany especiament llargues perquè venien després de falles.
Demà ja explicaré el darrer viatge de la nostra colla al Baix Maestrat. Però no volia deixar de contar-vos com de bell és aquell paisatge extraordinari d’oliveres, algunes de mil·lenàries, un seguit de camins entre oliveres, marges, catxirulos (les casetes de pedra per refugiar-se els pastors), fontetes, abeuradors, i també desficacis arquitectònics arreu que vas). També hi ha ametllers i garroferes, menys, moltes menys que no aquelles majestuoses oliveres del país.
Avui el vent s’ha fet amo d’aquella comarca i del país sencer, ‘un vent que penetrava per tot, per la boca, pels ulls, per l’esperit’, com cantava Bod Pa en un magnífic llibre que algú va descatalogar precipitadament. El vent provocava la girada de les oliveres, com explica tan exquisidament Josep Pla, aquella llum radiant de fulles, d’argent, de verds i de grissos. Avui ballaven les branques d’olivera al Maestrat, folles per culpa d’aquella força espaterrant, el vent. Redeuma, quin dia de Sant Vicent.
Vas dir: a 2 hores de casa i dins del país. Això em va fer albergar esperances d’una visita sorpresa. Llàstima !