Repiular les totxanes en agraïment al mestre Triadú
«El dia 3 de novembre de 1938 Triadú escriu: “Quan sóc a l’escola treballant, a dins de classe, sóc feliç. Sembla que una professió aixi ha d’omplir tota una vida al qui la sàpiga estimar. La vida a la classe es basa en el nervi del mestre, en el cor del mestre, en l’ànima del mestre, coses impalpables que han d’arribar als alumnes. La classe és el resultat d’una col·laboració constant. El mestre ha d’escalfar els refredaments, ha d’animar els desanimats, ha d’ajudar els reressagats, i ha de donar vida a la classe, i fer-la agradable, engrescadora. Però per poder fer tot això, al mestre li cal una condició: estimar l’escola i estimar els infants.”
És un text modern, setanta anys després, i el primer que vaig tenir en descobrir-lo, és el deler de cridar a Proa perquè ens envien uns quants exemplars d’aquesta reedició. Com també esperaré amb passió el treball encomanat a JJIsern sobre el pedagog i mestre. En un text breu de 1938, hi ha el fardell del que devia d’ésser i fer un mestre a l’aula, que lliga amb les invariants del mestre Freinet, indubtablement, i amb tota la literatura actual sobre les competències. La modernitat es farà més punyent en passar ara uns dies, quan aparega la nova intencionalitat del pp sobre l’educació i sobre la funció de l’escola espanola en el segle XXI. Llavors Triadú mestre es farà rabiosament modern, europeu, finlandés si molt m’apureu. Tot el contrari del que ens proposaran els nous responsables d’educació de ponent, que tan directament afecten al nostre país, a l’escola en particular.
L’emoció del text és doblement sentida, perquè la nostra escola és premi Joan Triadú al treball pedagògic de mots anys, i vam rebre la distinció de mans de l’escriptor i mestre a Pedralbes.
El nostre agraïment i admiració.
[Durant unes hores hi havia el topònim Pedralba escrit erròniament. Ves que tenim el poble dels Serrans a tocar del Camp de Túria, i encara entre Bétera i Olocau hi ha la partida de Pedralbilla, de pedra o pedres blanques. Ací, potser allò més correcte fóra Pedralbeta, però la castellanització toponímica valenciana no és sinó un altre dels deures pendents a treballar amb major rigor.]
Amb això dels topònims, crec que les formes arcaïques eren molt belles que les modernes.
Salut i força!
És impressionant, també, que hui, en les condicions de les quals hem pogut disfrutar, amb els recursos, xarxes i tecnologies que poden acudir en el nostre ajut com a mestres, hi haja propostes que estiguen per la transmissió de sabers morts (encara que millor li direm “emissions”, ja que no està assegurat que hi haja un receptor per al discurs), per la pedagogia arcàica, desfasada, decimonònica, d’avaluació model Farish, exhausta, empobridora i, sobretot (i això no té perdó) desapegada de la vida real…
Quina sort que a l’escola convivim, cada dia, amb mestres que ens recorden tant el Joan Triadú.