Reis d’Orient

Publicat el 6 de gener de 2009

M’ha agafat un rampell de nostàlgia. De fer balanç. Per traure’m el pes, despenge la connexió i vaig descrivint, de passada, les meues nits de Reis, un repàs a unes quantes de les nits més màgiques, per als xiquets sobretot, a occident que podem permetre’ns el luxe. Deixe de banda que n’hi ha milions d’uns altres xiquets que no han conegut la infantesa, que la vida els ha girat a la contra la història, el present i l’esperança; de colp, l’infortuni els ha plantat al davant el patiment, la pobresa com a la millor de les possibilitats, si no és la mort.
Ja he avisat que avui, especialment, no podia traure’m el pes d’una certa responsabilitat. Enmig d’això, la nit sempre m’ha semblat màgica, almenys les nits que ara recorde, fins i tot després del desencant de topar amb la realitat, però el goig el vaig tornar a recuperar quan participava de la màgia per les nebodes, els amics, el fill o mos pares.
Una escopeta de tap de suro (solament que n’hi havia un lligat a un fil), una raqueta aquell dia que, a casa, hi havia un dol especial, un joc de construccions de fustes geomètriques, una capsa de jocs reunits, em pense que de deu, una capsa amb pistola de l’FBI, amb funda i xapa inclosa, que no vaig obrir sinó hores després…, cada nit i cada regal era especial, com aquella nit que, tornant a casa amb els meus germans, vam trobar perduda una carta, i la casualitat va fer que fos la nostra. Em sembla que ja he explicat alguna vegada com vam córrer per trobar aquells tres, els Reis Mags, quan tot ja s’havia acabat. Una altra nit vam baixar a València, a la cavalcada: recorde grapats de gent, les compres, el carrer i la casa on vaig triar les meues primeres botes de futbol. Supose que tornaríem amb el trenet, perquè llavors mon pare no tenia cotxe i no crec que s’atrevís a portar-nos amb la Lambretta, tots cinc i carregats. És l’únic viatge que recorde amb mon pare a València, així que el recorde fet, davant meu, si fa no fa, amb l’edat que jo tinc ara, uns anys menys, i em sembla que tinc la mateixa emoció d’aquella nit al carrer Sant Vicent.
Uns quants anys després, vam contagiar la nit amb el compromís sandinista: vam organitzar una campanya per recollir diners a favor de Nicaragua, en la primera època d’aquella revolució, i vam passar-nos la nit de casa en casa, disfressats, amb una música i unes veus que imitaven una caravana de l’Orient i una història que despertava els xiquets i els deixava atordits, de son i de regals.
Les nits eren això, llavors, la cambra, les garrofes, els regals, i una sorpresa a la mirada que pagava l’esforç i un costat de la realitat més llèpola. Van arribar els fills propis, i la cosa va tornar a vestir-se d’aquella
primera màgia furtiva i noctàmbula. Han desaparegut els Jocs Reunits i l’escopeta de taps, i la Wii, entre més artilugis, entra per aquell balcó virtual, de la cambra dels pares. Amb el mateix goig, supose, i molts anys que dure.