Ulisses20

La realitat supera qualsevol ficció imaginada, per molt que proves de pensar-la grossa, grossíssima, i la feina del malfaener, que considera que els seus nyaps només són d’ell, és una malaltia que ni fungicides ni insecticides ni la paleta de les mosques no arregla. Caldria més severitat, per exemple, que una amonestació, i acomiadar els quatre cràpules que han treballat de matí al poble descarregant les fustes protectores de les façanes. Al carrer sense comiat, xa, ni liquidació ni bon dia tinguen. A cagar a la via.

A quarts de nou, uns homes descarregaven les posts de fusta que protegiran portes, finestres i façanes de la cordà del quinze d’agost a Bétera. En aquest poble, el populisme encara no s’ha atrevit a ordenar la festa dels coets d’una manera racional, així que uns dies abans i uns dies després, molts dels veïns, d’ells grans de més de vuitanta anys, s’han d’espavilar perquè no els cremen la casa els coets. Fa molt i molt, quan les cases eren velles i les façanes només que s’emblanquinaven, el resultat era un altre. O si tenies la sort que els amics t’ajudaven a tapar i cobrir la casa en canvi d’una parell de sopars, millor, o encara si et salvaves que el teu carrer quedava fora del foc aquell any, festa!, o fins i tot si et tocava la loteria que cap colla de joves coeters no es plantaven davant teu amb l’amenaça de la gran nit del foc, l’endemà i l’altre encara podia passar que, amb unes hores de feina, la situació quedaria si fa no fa decent i adobada… D’una altra manera, sinyors, t’havies d’emparar a Sant Roc i Sant Gos, perquè durant un parell de dies els poals, el vinagre, les mantetes i els fregalls, no serien suficient per evitar els rastres del purgatori. N’hi ha exemples vius, no cal anar gaire lluny de 2024, de dones que ploraven davant la casa per com havia passat la festa per casa seua.

Vaja, que no tenim remei, ni una solució salomònica, així que enguany, i ja en van un sac ple de temps immemorials, el foc serà lliure i la llibertat gairebé absoluta per tirar coets on et passe pels ous, en canvi d’esperar que els veïns grans, una majoria de dones vuitanteres, posen remei amb el poal i el sabó el matí del setze, bo i encomanant-se al patró Sant Roc que els desperfectes no siguen dels més exagerats.

Així que de matí, el primer dia de la festa major o dia de la presentació, una brigada municipal de tres o quatre homes provaven de descarregar posts de fusta amb tanta mala fortuna que la càrrega els ha caigut enmig dels quatre cantons amb un estrèpit singular: ja t’ho deia que córrer no era bo, que no veies que volies agafar massa fustes?, la càrrega obstruïa el pas del trànsit, així que els homes han pensat que era millor traure l’embalum del mig i s’han posat de dos en dos a llançar les fustes damunt la vorera d’un dels cantons, amb tanta perícia i diligència que les trompades, els colps i els llançaments no han deixat cap post intacta. Per rematar la feina, l’home del bouet o fenwick o carretó elevador ha volgut rematar l’empastre amuntegant les post de qualsevol manera, el segon desastre no ha fet sinó empitjorar el deteriorament de les fustes, amb tanta mala fortuna (l’home no semblava tenir gaire traça) que la fenwick ha patinat i ha perdut la tracció de les rodes de davant: què han pensat els tres obrers de la brigada, aleshores?, agafen unes quantes futes del munt que havien fet llançant-les ara mig trencades, i les posen sota de les rodes del carretó elevador: —voràs si agafarà o no tracció, el bou!

Efectivament, quan han salvat el bou, no ha quedat ni una fusta sana, ni una de sola. Els homes han pujat al camió, i han fugit, el conductor del carretó també s’ha difós, no sense haver deixat inútil el pas de vianants a la vorera, ni lliure el pas del restaurant Hong-kong, ni visibilitat per al trànsit que pujava del carrer Caruana. Un treball impecable, xicots, han hagut de dir-se les quatre caderneres mentre esmorzaven de gaidonet després d’una feinada brillant tan municipal.

Però la cosa no havia acabat encara, de tant d’èxit com hauran digerit els quatre asos de la brigada: del munt de posts i fustes, cap no corresponia amb els números de casa on les havien abocades. Ves si haver estudiat de joves els hagués valgut als homes per identificar les cases amb el seu número de carrer exacte. Massa escoles d’església al poble, que fa pocs miracles.

-iiiie, voleu una altra cassalla o tornem a per més feina?

*La feinada triple de l’empresa encarregada de posar les posts a lloc, d’apedaçar, adobar, clavar i desclavar fustes, no té la recompensa que mereix. Ves si el dimoni quan furga, ho fa fondo.