Anit vam tornar a omplir els carrers de València. Els crits de Mazon dimissió, mazon assassí, Rovira dimissió, el president a picassent, els presidents (incloent-hi l’espanyol) a picassent, eren cantats, repetits i tornats a cantar una vegada i una altra. I una altra més. Plovia, feia fred, hi havia molta humitat a l’ambient, en canvi, milers de valencians van preferir d’eixir a reivindicar la dignitat i la decència que el govern valencià no coneix. Són vividors, uns polítics vividors incapaços de la responsabilitat, del deure, de venir a servir… No. Cap dignitat, en la política dels valencians, i ves si farà anys que patim aquesta pandèmia: una marxa triomfal cap a l’abisme que descrivia el poeta Marc Granell.
Sota la pluja, cantàvem. Ens acompanyava la banda de tabals i dolçaines Estrela Roja i la Nova d’Algemesí. La muixeranga patrimoni de la humanitat. Quina humanitat, ara, en marxa triomfal cap a l’abisme, direu. Sí, a València vivim l’exemple d’un model polític incapaç: incapaç de la gestió mínima, bàsica, i incapaç d’assumir les responsabilitats de la feina mal feta. I aquest indecència abona les maneres i copia els models d’uns altres indrets del món on la política ataca directament la democràcia, que és el govern del poble. Sí, els polítics no fan cas del poble, s’instal·len parapetats sota el paraigua de les institucions i, quan el poble els demana que posen la cara, ells s’amaguen, esporuguits, i s’omplin la butxaca, ells i els amics.
El cas valencià ja és paradigma del nivell indecent de la política. Ni amb centenars de morts, ni amb la ruïna de centenars de milers de famílies, en tenen prou per posar el càrrec a disposició. Ni els morts ni la desfeta són prou quantitat de vergonya pels Mazon, els Rovira i tota la colla del pp, una banda d’homenics d’una mediocritat d’insolència.
Però la gent era allà, sota la pluja, passava per davant de botigues esplendoroses, ufana riquesa i complements d’or i joies precioses, sí, els rics podien passar a comprar anit pels carrers de Barques, poeta Querol, la Pau o Marqués de DosAigües, sense preocupar-se’n dels milers de valencians que es manifestaven amb paraigua, amb barrets, amb abrics i impermeables, què canten?, què s’exclamen?, es demanaven els ricots perimfollats d’aquell barri centre de la València més burgesa, quin són aquests pobletans de la ruralia que vénen a treure’ns la pau de la nostra ciutat colonial tan empegueïda com submisa i agenollada…
Passava tanta gent cap a la plaça, que ja era plena, els parlaments fets, la muixeranga amunt, i encara milers de valencians que no podien entrar ni passar el Micalet, si no podíem baixar cap a palau, pres per la policia espanyola com a símbol dels autèntics governants dels valencians, l’ocupació en tota regla que vivim, pensant-nos que les eleccions són cap signe de democràcia autèntica, perquè ho diuen a madrit… I encara hi havia gent que passava cap al Micalet quan nosaltres ens en tornàvem cap a l’estació, a agafar el metro, el que triga quaranta minuts a eixir, amb una via única a Bétera, com ho era en el segle XIX, sinyorets de València, ves on ens porta tot això d’espanya i el seu domini.
«els presidents, tots dos, a picassent!», pp i psoe, sinyors.
Noranta dies després de la gota freda, la ruïna dels valencians continua.