Quan l’estat és un cadàver
No són els catalans, ni els bascos, ni els valencians, ni els illencs, qui han portat aquest desastre a la península, qui han provocat la ruïna fins a l’extrem de l’ofeg, qui han posat on havien de ser, els espanols i els seus màxims representants. Són els propis polítics que ens han governat, i tota la caterva de lleis i normes i pors i amenaces, des de l’església als militars, des dels afers interiors als exteriors, des de l’educació a la cultura, passant per l’economia i tot allò que vulguen, la suma és el resultat que tenim, sense sorpresa, ni miracle, ni engany possible. Qui ha mort espana són els mateixos espanols que la governaven, aquells que diuen defensar-la amb l’ànima i amb males arts si els cal.
L’exemple més recent és d’escàndol internacional. No sé si n’hi ha més països democràtics on passa, que encà som capaços d’ordir lleis d’educació que apunten a mantenir resultats i fins i tot a empitjorar-los. Ací passa, que volem clavar el clau per la cabota, i volem continuar vivin de la mentida, la por, la religió, el futbol, i la ineficàcia professional. Per això ara inventen una llei contra l’ensenyament de llengües, en canvi d’ensenyar la seua. Decideixen de donar més protagonisme a l’església, en contra de la laicitat de la ciència. Obliguen a l’obediència inútil, en contra de l’autonomia dels centres… Res no els funciona, a espana, res si es gestiona des de la meseta, res que puguem exportar en canvi de prestigi, de saviesa, de respecte, de net. Els la bufa què passa a Europa, com ho fan a Europa, com és que allà enllà gestionen diferent per aconseguir coses diferents i ací, en l’enterrament perpetu, ens mantenim a defensar criteris obsolets en favor de la defensa a ultrança d’una marca i uns models que fracassen una i una altra vegada.
Un cadàver put. Put fins i tot a cal veí. No és una qüestió que es puga resoldre, si la família no ho vol. Els veïns són els menys indicats a dir-los que han de fer, perquè és ben difícil que puguen acceptar-nos cap consell. Cap ni un. Put i es podreix, inexorable, inexorablement fins i tot, un cadàver.
Nosaltres no odiem la llengua, ni el paisatge, ni les ciutats, ni la gent. Però quan ens volen fer viure amb aquell tuf, amb aquella cos podrit, quan pretenen que fem la vista grossa, o pretenen de fer veure que no passa res, que ens podem habituar, a la situació i la pudor, és que no entenen res. Res de res. Ells no tenen remei. No li val el flit, ni el perfum, res no li val, quan a cal veí la mort s’ha ensenyorit de tot i de tothom.
Això de hui era un enterro i un comiat. Això put. Molt. Moltíssim
Demanem els jocs olimpics a Madrid? Demanem 12500 milions de la factura de la corrupció?Seguim votant als xiripitiflàutics que ens han governat?
-. “El Titi”: liberate, liberate,liberateeeeee
-. Durru: I aquest?
-. Fede: aquest és cantaor.
-. Durru: Però en sap de lletres?
-. “El Titi”: el que lo prueba repiteeee,yo no se por que seraaaaaaa
-.Fede. si te molt llegit, en castellá, però molt llegit:
“El mal español” ed. Las otras voces.
” Chavs: la demonización de la clase obrera”, ed. Capitan Swing
“La santa ignorancia” ed. Peninsula
“El precariado: la nueva clase social” ed. Pasado/presente.
-. Durru: Be doncs benvingut al club.