Quan les lliçons no serveixen potser és que el problema és estructural, més pregon, d’una dificultat màxima, potser fins i tot de comprensió; aleshores la qüestió comença a ser tan complexa que se’ns fa difícil de trobar cap solució.
A València, per exemple, els ha costat de comprendre una de les lliçons més recents. Mentre preparen la festa del 9 d’octubre, a València discuteixen quantes vegades ha de sonar l’himne d’espana. No discuteixen entre la moixeranga i aquell del regne, que tant els agradava als membres del pp i a l’extrema dreta, i al mateix Franco, un pp, recordem-ho, que va enganyar Europa i la resta del món, fins i tot va enganyar els valencians, amb els números, les ajudes i no sabem quantes coses que no han eixit, encara. A valència es discuteixen per l’himne d’espana, quan espana els ha girat el cul encara no fa quatre dies. Eren al bar, mentre els valencians veníem a demanar un finançament més just, el govern d’espana i la majoria de parlamentaris eren fent-se les copes amb els diners dels valencians. Una burla, una riota en tota regla, un insult, que encara pagarem posant-los l’himne de genuflexió i mesquinesa.
La lliçó de Catalunya potser que tampoc tinga el grau de comprensió necessària. Passaran anys, molts anys, fins que entenguen què ha passat i per què. No entenen que el desig de llibertat és per damunt de tot, i que la democràcia i la participació fa que aquell desig, més d’hora o més tard, arribe a ser una realitat; tard o d’hora, depén de la maduresa democràtica d’aquella societat. Aquesta societat nostra no és gaire madura, la veritat, malgrat que provem a avançar ben ràpidament.
Però la lliçó a la meseta trigarà a entendre’s, si és que mai arriben a tenir una majoria suficient per entendre-la, volem dir una majoria suficient i empàtica per allò què haurà passat i que, per tant, reconega que és el millor que hagués pogut passar. El nivell baix en comprensió no és cap broma. I sens dubte que no som un exemple mundial, de la lectura i de més coses. Durant anys, caldrà molta pedagogia i molta escola, per explicar què els ha passat, allà. I uns llibres de text que expliquen la història sense ressentiment: espana, catalunya, valència…
Ja tenim feina per envant, els mestres d’escola, en aquest nou panorama que se’ns presenta d’ací a uns dies. Explicar per què la història dels pobles és una de les lliçons més apassionades i diverses sobre la qual sempre s’escriu literatura nova perquè hi ha exemples nous que la revifen. Ara mateix, un dels més il·lusionants i gojosos d’aquest segle XXI, sens dubte.
Ahe, amic Dasí, pedagogia, paciència i molt sentit de l’humor: les eines de la victòria democràtica.