Ulisses20

Però com de poca cosa n’has parlat de les obreres, home, en aquestes cròniques de la festa, si tenen aquella feinada sens fi; i ves qui els diu que són importants, Ramon Llull, el gran gegantot nostre del coneixement més ample i complet: «car en axí com lo creador és noble e ple de tota saviesa, en axí la obra vostra és bella e ordonada.», en referència a la feina de l’obrera, o de l’obrer.

Al voltant d’una taula de festa, després de dies i tants plats diversos de coques, arrossos, orelletes, mel, amanides, de beguda abundosa i una calor sufocant com feia molt i molt…, no, perdoneu, era una calor que no coneixíem, perquè el canvi climàtic enguany ha fet un pet de temperatures elevades. Doncs és així que amb tants de condiments saborosos, les idees estrambòtiques apareixen plogudes de baix per amunt, a l’inrevés, de llevant a ponent, de sud a nord, i la festa semblarà un zum-zum de llums i llamps: arribem fins i tot a parlar de sis obreres, dues de fadrines, dues de casades i dues de viudes… ah, en això ningú no hi havia caigut encara, que fem amb tantes dones viudes que voldrien fer la festa per compensar tants anys de martiri o matrimoni o ves a saber. Doncs, si demà posen a la post de l’ajuntament una llista de dones viudes voluntàries que vulguen ser obreres, veureu l’èxit de la comesa, que faltarà post o llapis llarg per anar escrivint els noms de tantes dones queferoses…

Voleu dir que tants dies de festassa, i elles no s’avorreixen gens, gens ni miqueta?, ni un segon, avisen, confessen, que fins i tot n’hi ha que pateixen des del primer dia, que la festa s’acabarà i ja no seran les actrius principals, donaaa, tants dies com tindràs per gaudir, no comences a plorar el primer dia! I ella, ja la primera nit, quan és sola a casa damunt el seu llit, desvestida i a penes amb un parell d’hores per descansar, plora sense consol, plora, plora, plora pobra, plora com una magdalena, com una dona que ja no tornarà a viure aquell primer dia, ni el segon, ni el tercer, perquè cada nit el desconsol serà més gros i cada nit farà aquell paper de torna a per més, un poal ple de llàgrimes.

Però i les obreres viudes, quin paper tindran a la festa, elles?

-Potser que podran substituir el paper de les joves, en consolar-les cada nit, a prop d’elles, mentre dormen i descansen una mica perquè estiguen fresques de bon matí un altre colp per començar les desfilades, els balls, les voltes i les tornes, sí, el consol de les joves fóra un paper que s’escauria a les obreres viudes. Agafar-les de la mà, explicar-los que el món a fora és real i cruel, però que no han de patir, perquè elles ara són reines per uns dies, i encara després, molt després, un colp l’any, la mateixa vesprada de festa major, podran lluir-se de nou en processó pel carrer acompanyades d’unes altres joves i no tan joves que també hauran passat el mateix tràngol, ser obreres.

Les obreres viudes no tindran l’obligació de cada dia, no, no, tindran un ritme més tranquil i natural de dona viuda que ja ha vist el món i el món prou que ho sap, a més que tant de coneiximent natural les fa sabedores d’aquest tret de la viuda, que depassa en vida l’home, per anys i anys. A més, pel que fa als drets de la festa, hauran de ser tractades amb cura, perquè la seua fragilitat siga atesa com cal. Per exemple, els dos majorals més joves de la colla de festers homes, si encara només els homes faran aqueix paper i no s’esperen gaires canvis, s’estaran per elles una major part del temps de la festa; per exemple, que ara volen una camamirla, que ara un paracetamol, que ara voldria aventar-me perquè fa una calor que no m’aguante, i aquests joves tindrien un tracte delicat tan respectuós com una lliçó moral i ètica d’alta volada, en moments del dia més avorridots, abans o després dels dinars abundosos, els llegirien textos breus dels grans filòsofs de tot temps, per exemple Voltaire, o Diderot, o fins i tot Beauvoir, res de torbar-les amb Niestche o Kirckegard o aquell talòs de Kant, i en el cas que elles ho demanaren, perquè no sabeu com és d’esgotador tant de passeig amunt i avall pel poble, els farien un massatge de peus fins que agafaren un son lleu i tranquil que les transportés a una altra època, quan encara eren casades i els homes vivien amb elles, com?, que no que no!, que res d’això, em demanen elles totes astirades ben rígides com un fus, com una canya de batollar: ni pensar-ne, que no, que en tot cas pegarem una becadeta i avant, sense malsons.

No cal dir, o potser sí que cal, que les dones viudes tindran dret a gaudir de la festa com les altres quatre obreres, les fadrines i les casades, a ballar fins a la matinada, a menjar marisc i clotxina, de beure gins i de tenir sexe, si en demanen, només faltaria. I encara com acbaran el jorn mortes de cansament, no estaran obligades a oir missa cada dia, ni pensar-ho, que elles són viudes, però no són ni beates ni religioses, ni de l’opus ni de cap secta que vulga venir a missa cada dia, redéu quin calvari, com si fórem en el segle XIX o XX…

D’aquests dinarots de festes en què la conversa no manca, ni les idees brillants, fins i tot les no-idees no manquen, amb els vins i els licors i les cerveses a dotzenes, doncs n’hi ha també qui parla d’una nova idea d’obrera, de dona que se n’encarrega de portar a fi una obra bona, i d’un nou home o majoral macip, home -si és el cas d’home- de fer tambe feines de voluntariat i ajuda i socors pel bé públic, sense ànim de lucre ni de recompensa de cap mena, però d’això en parlarem en un altre romanç…

–Ai que a la viuda tot li piula,  en canvi que a la viuda rica, amb un ull plora i amb l’altre repica! –aplegat del diccionari Alcover

[continuarà]