N’hi ha mitjans que es queixen que els joves posen cul per amunt la ciutat, que les retallades sobre l’educació no són excusa suficient per destapar tanta força i il·lusió, entre els joves,i demostrar-nos com som de dissortats realment, una majoria. Això d’espana, qui ho vulga que ho compre, no ho volem ni regalat.
Naturalment, que els sindicats, els partits i tants alliberats que xuplen del sistema ho viuen des de lluny, còmodament. N’hi ha excepcions, i uns quants polítics que van rebent en canvi de defensar el jovent. Però, n’hi ha motius perquè tres-cents, cinc-cents, mil joves, siguen capaços de tenir mig món atent al que passa a València? N’hi ha res que puga concentrar l’atenció mundial sobre un institut de joves, el Lluís Vives, que arrossegava fama d’immobilista i cementeri d’elefants?
Evidentment que sí, que n’hi ha raons, perquè aquesta primavera de València, o segona batalla de València, puga obrir els ulls de milers de valencians cecs i idiotitzats.
A València fa anys que ens roben. A la llum del dia, ens birlaren la caixa pública, que s’han begut els diners de l’educació, la sanitat, l’assistència, la cultura, el camp i no han deixat sinó deutes i obligacions que ja no podem atendre: i això ho han provocat polítics del pp que són al govern de la generalitat, a les conselleries, als ajuntaments, a les diputacions… Fa anys que València és saquejada amb la passivitat i la tolerància de tothom: jutges, policia, empresaris, polítics en la seua majoria del pp… Tothom veia com furtaven i res no passava.
I ves que uns joves, en veient com els quedava l’aula, amb aquest fred d’un hivern cru, van començar per portar unes mantes, per eixir a explicar al carrer què tenien, què volien, i els polítics de pp no han sabut sinó enviar-los els gossos, els lladrucs de sempre, per respondre a una exigència tan elemental com senzilla: tenim fred, tenim pocs recursos, i vosaltres encara ens pegueu per explicar-ho.
Els joves han entés que el pp els ha robat el futur, i per això se’n queixen i tenen tot el dret de fer-ho. I el dret d’acusar amb noms propis els protagonistes del lladrocini.
Els mitjans oficials no volen veure que els joves destapen els draps bruts de la societat valenciana: no volen topar-se amb la realitat d’una ciutat corrupta, i troben que ja els va bé, l’enviament de tropes policials (un exèrcit sencer) a rescatar l’ordre públic i l’honor dels Urdangarín, que és l’honor del rei, Rita, Rajoy (que explicava no fa gaire que València era un model a seguir i imitar), els Cuesta, Fabra, Rus, Blasco i encara centenars de noms propis corruptes: directius de la CAM, banc de València, Bancaixa…
Sí, uns joves posen cul per amunt la ciutat i el món s’assabenta que València és un sac carregat de merda: quins temps de la copa amèrica, la fórmula Ú, la visita del papa, que servien per desviar diners, congriar negocis en paradisos fiscals, o vestir-se a compte dels valencians… Quins temps, quan érem rics i follàvem drets.
Però ves que, uns quants joves d’institut, han dit prou.