Ulisses20

Ens han fet inútils fins ací. Tan inútils que podríem nàixer amb un llibre sota el braç i no n’aprendríem. Perquè no solament no en vam aprendre, ni prou ni gens, que ho vam fer malament després. I patim, que se’ns muiguen els pocs mestres que dominen la llengua i no en quede cap de fiable, o suficientment compromés a no rebaixar ni un pèl, ni una llàgrima, la llengua de Fabra. No volem rebaixar res de res. Em passa, com diu la Rojals, que patesc que això no serà net de faltes ni d’incorreccions grosses…, però que ja n’aprendré quan siga gran, o de gran o més gran. Que ara cal anar per feina i salvar el món i la llengua. Però quina llengua? I damunt n’hi ha que encara volen que l’altra siga oficial, quan ens alliberem. Quina barra i quanta mentida. Això és liquidar cap possibilitat, si és que n’hi havia cap. Si l’altra també serà oficial, de cent cadenes de televisió, noranta-cinc seran en espanol.

En realitat jo volia parlar d’un altre assumpte que em passa en eixir de l’escola, que paret mitgera tenim el poliesportiu del poble, un espai amb pistes esportives, pineda, piscina, tauletes i tots els paraments necessaris per berenar plegats xiquets famílies, forasters, que ja fan estiueig amb les neveres portàtils, el saquet i les hamaquetes. Ací celebren aniversaris, sants, o jorns de vacances, i canten, i enraonen fort, però sobretot canten: aleshores els usos no són mai els que esperaries d’una societat valenciana normal, en un poble normalitzat, o una societat local necessàriament culta. No. Canten en espanol sempre, els aniversaris, les celebracions, els comentaris, les expressions, i si xarren jugant a futbol, a bàsquet, a tennis, ja sabem com ho fan: avui mateix érem a l’estació de València Sud, el xic i jo, i una jove enraonava pel mòbil ben alt, perquè volia que escoltés en aquella llengua allò que es diuen els joves; un altre se’ns ha adreçat en espanol demanant-nos cigarrets, i els dos maquinistes que han intercanviat el torn, davant nostre xerraven en espanol, naturalment que és natural per ells: i si l’entrenador d’infantil, o el juvenil o l’entrenador del primer equip local s’adreça de lluny als seus jugadors, no pensa que ho puga fer en valencià, com si en valencià no s’hi pogués entrenar res, ni el futbol, ni el bàsquet ni el ball de la trompa. Així que ara quan plegaré de la feina en la qual m’autoexplote per salvar el món, el món dels valencians, amb trenta mestres més, aniré fins al pàrquing on tinc el cotxe i passaré per la pineda, el camp de futbol i el bar, on n’hi haurà tres o quatre tauletes ocupades, ja que la vesprada allarga com mai, que som en els dies més llargs, i cap de les taules, cap ni una, ni dels entrenadors de futbol i del tennis, ni els berenadors que s’estaran a l’ombra…, no faran ús de la llengua dels valencians, no fóra el cas que això desprestigiés el nivell cultural i identitari de l’homo sapiens, perquè l’homo sapiens és únic i monolingüe, d’ací a la ratlla de portugal.

A la nit ja afegiré quants rogles dels que toparé em faran quedar malament. Però ai, com som d’inflexibles i fonamentalistes, moatros, Marta.