Per què no llegim Enric Valor (1)? (17)
Potser que fóra el matemàtic americà Martin Gardner, vull pensar que va ser ell, qui va escriure una reflexió que ja fa temps que em pega voltes, sobre la lectura. Gardner es queixava de la manca de bons lectors entre els xiquets americans en edat escolar, i acusava el sistema educatiu (i polític) que no preparava adequadament els joves per llegir les grans obres de la literatura universal, entre més, es demanava com era que els xiquets americans de dotze anys eren incapaços de llegir Alícia en terra de meravelles, un llibre del qual estava profundament adelerat —fins i tot va fer-ne una versió anotada, que és una llàstima no tinguem en català. Perquè ves qu,e d’Alícia, en tenim una de les millors versions del món, en català, traduïda per Josep Carner, que fins i tot podria fer ombra a la versió anglesa original, pel que fa a l’exigència lectora.
No cal dir que molts grans autors nostres van dedicar grans esforços a traduir obres clàssiques de la literatura infantil i juvenil, en canvi que la canalla tingués accés a la gran literatura de tot temps. Carner, Riba, Manent, són una tria només, d’una gran decisió en favor dels lectors, dels lectors d’alta volada, en traduir Perrault, Barrie, Carroll, Kípling, Verne, Grimm, Andersen… Però ves que una gernació de lectors no hi arriba. Ni a aquests llibres, que considera superats o passats —pensen que són històries poc atraients, si només que són rondalles—, o no arriba a llegir-les en les boníssimes traduccions dels mestres.
En el cas valencià en particular, la qüestió és més profundament complexa i local. O més catastròfica. Que els mestres n’opinen, perquè ací passa amb el mestre Enric Valor, que els alumnes de primària són incapaços d’enfrontar-s’hi, voluntàriament encara que siga a les rondalles. Massa literatura? Una llengua massa elevada? Com és, doncs, que amb dotze anys, els alumnes valencians són incapaços de llegir pel seu compte aquests registres literaris si no és en versions reduïdes o adaptades?
Un dels problemes que hom apunta, com un obstacle per llegir Enric Valor a l’escola, és que el seu nivell de llengua és elevat. Un registre literari, sinyors, voldrà dir això, que l’exigència no afluixa, si no volem oferir gat per llebre. D’una altra manera, no ens demanem el contrari: que el nivell de llengua dels mestres, i de retop dels alumnes, és de mitja canya o fins i tot d’una baixesa que no arriba a la categoria de llengua normal. I per això, quan cal afrontar una dificultat mitjana, abans fins i tot de començar, els mestres abandonem. I els pares.
O potser que no preparem prou bé els alumnes per llegir, per llegir fins i tot bona literatura, només succedanis.
Plantegem-ho d’una altra manera:
—Us imagineu que els mateixos mestres, o els pares, comunicaren a l’escola que la matemàtica bàsica és massa elevada i, per tant, caldria reduir-ne els nivells, com ara multiplicar només fins al cinc; sumar fins a cent o fer divisions només si són de residu zero? Impensable. En això ningú no hi posa dubtes o falques o adaptacions més senzilles: això és matemàtica, o pitjor, és la llengua castellana! Perquè amb la llengua colonial ningú no es planteja la reducció, adaptació o la rebaixa. Només podria passar i passa en la llengua dels valencians, que com a màxim ha de ser nivell Àpunt, si no volem espantar el galliner, en canvi de continuar escampant el fem de gallinasa contra l’escola, contra nostre, contra el país.
Quina fóra l’edat adequada per llegir les rondalles d’Enric Valor en l’edició de l’editorial Bullent, si hom posa com a repte la llengua? Possiblement la resposta és variable, diversa, segons les ganes que tindrem de treballar. A partir de sisé de primària, potser, quan l’escola dels valencians ha tingut temps de preparar els infants en una lectura adequada i un bagatge lingüístic suficient. Perquè si hom ha d’esperar que siguen els mitjans, els diaris, la televisió o l’empresa privada, a ensenyar-nos llengua —això és natural que passe en el món, quan una llengua no està sotmesa a pressió— podem esperar-nos asseguts uns quants segles. Ningú no ajudarà els infants valencians a tenir un registre de llengua suficient ni normalet. No se us ocórrega d’exigir-vos res més, perquè només l’escola podrà garantir o provar d’aconseguir aital cingle.
Però si això passa, que ens esperem temps i temps que els nostres alumnes tinguen aquella llengua bàsica ben entrenada, els joves, i els joves adolescents, ja no seran per gegants o grandots o forners o roders de got i ganivet. Les històries rurals, el paisatge valencià, o les heroïcitats d’un fill de masovers, no els atraparà ni poc ni gaire. Ací hi ha un debat lícit entre els mestres, si volen traure-li punta.
En l’afer també intervendran les famílies, que voldran sucar-hi i pondre ous: serà pedagògic fer llegir als xiquets un text que per la dificultat (molt del lèxic que hi apareix sembla que els arriba del futur, que no l’haguessen llegit mai de la vida) no els deixa gaudir allò que llegeixen, allò que passa a la rondalla, i aleshores preferiran Potter o el Diari del Greg a les rondalles valencianes pròpies. Per què no les tres coses, sense desetimar-ne cap?
—Uii, massa és pasta. El debat dels pares podria ser intens o intencionat. Posem-hi positivisme i construcció…
Els mestres badem, sens dubte. I afluixem. De primer, perquè no tenim un bagatge lingüístic suficient (i ves que tota la literatura del senyor Valor és un curs intensiu com n’hi ha pocs, per aprendre moltíssim els mestres, els alumnes i els pares), de segon, perquè ens emmirallem en models literaris mancats, d’un nivellàs que és de mitja divisió, i d’un horitzó prim i difús. I a cada bugada, perdem llençols, pronoms, estructures, maneres de dir, expressions genuïnes, fins i tot el sistema de les vocals valencianes.
Però, ai, no feu treballar tant els nostres fills, que no entendran què lligen!
[continuarà]
Escoltar l’entrevista d’ Enric Valor ha estat una delícia. Jo tinc la col·leció de les obres editada per Tàndem, edicions del 1991, crec. Ho vaig comprar a través del Grup del Llibre, ja difunt, el Grup, vull dir. Guardo l’article publicat a l’Avui sobre la mort de l’Enric Valor, penso, el gener del 2000. Un gran conversador, i, per tant, un gran escriptor.