Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Per oblit es mor el temps de la ceratonia

La garrofera que hi ha a la plaça de l’ermita, al Calvari de Bétera, continua torta camí del cel que, aleshores, com ara mateix, és gris, pintat d’un excessiu orde, de pura vigilància que s’obsedís a fer-nos la vida més amarga que el baladre. Havia aguantat massa, de jove, la garrofera, deixant-nos jugar a la xicalla. Naixia de tronc caragolat, com un autèntic tirabuixó de ferro, tan desviat de l’un costat, que carregava cap a llebeig. És un tronc malparit de bon principi, malgrat que ens sobreviurà a la majoria, de tantes generacions d’infants com hi han jugat. En aquella plaça de l’ermita, ara sola, la garrofera, amatent i servicial, ens deixava trepar-la per llançar-nos a l’abisme.
–Compte que vaig!
–Fuig, que baixe!

Cent xiquets, potser més ens despenjàvem de les branques en una vesprada. Exagere, perquè no sé si n’hi havia tants xiquets al terme, però dalt o baix, aquell arbre era l’estrella d’uns jocs avui impossibles, per senzills i simples. Fins que l’orde no venia a trencar l’harmonia, el gaudi general era obvi; també era obvi que l’orde venia per amonestar-nos, amb sotana i faldó, unes vegades, amb uniforme i gorra plana, les altres, ens perseguia per criminals d’una falta contra la litúrgia i la prohibició de jugar en llocs sagrats, que era l’única litúrgia permesa que aleshores comptava dins i fora de l’església. Si mai arribava a pispar-nos en la carrera, l’orde, el càstig era passar l’escarni públic. Si bé deveu pensar que era gairebé impossible, acaçar-nos, perquè teníem les cames molt lleugeres, i ens escapàvem de l’autoritat com qui fuig per joc.

Sense saber què passava de veritat, fora de la nostra infantesa, tornàvem després que l’autoritat escampava. Nosaltres no desitjàvem abandonar l’arbre que, amb raó, consideràvem nostre. Tampoc no podíem saber quant valia aquell temps, el joc ara impossible, la ceratonia que no creixia com déu mana. La vida de poble ho ocupava tot, o gairebé tot. Quan el vigilant s’esfumava, i l’església ordia nous quefers, tornàvem a penjar-nos de les branques, sobre aquell esguerro de garrofera que compartia la nostra vida. A la dula del carrer ens recomptàvem, perquè no hi faltés ningú:
-Un, dos, tres…, cinc, vuit…

No faltava ningú. Llavors, tornava a gronxar-se el món sencer. Com podia anar recte? Era impossible que s’enfilara dret, aquell tronc de garrofera, si havia d’aguantar completa la infantesa del poble. Ves que encara conserva la soca, uns quants cimals, tan feliç, «El vostre creixement pel meu.», en un costat de la plaça de l’ermita, a la banda de dalt del poble, sabent com ens va aixoplugar la seua soca, un esguerro d’arbre. De temps; de joc.



Respon a knockoff handbags Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de àlbum familiar per adasi | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent