Ulisses20

A dins d’aquesta constitució veïnal, si no et sents espanyol, o francés, tens poc a pelar. Els espanyols ja ho tenen bé. I els francesos. Poden ser més de dretes o extremadament de dretes, però ja els està bé. Són allò principal que volen ser, espanyols, o francesos, i la resta són detalls. Punt. En les idees principals estan plenament d’acord. Van junts en molts dels temes i això no els torba. No els torba tant com altres temes més difícils. N’hi ha matissos, evidentment, però poca cosa més. Així que els respectem la dèria, o el goig, o el que vulguen sentir de tot plegat. Faran bé de festejar els trenta anys, els quaranta o tants com en vulguen celebrar.
Ara, què passa si no et sents d’aquella manera?, vull dir com ells voldrien que tothom se sentís i tota la pesca… Doncs que no és que tindríem un problema, és que tenim un problema. Més d’un en realitat. De primer, no ens respectaran la nostra pensada, ni la idea, i molt menys que la manifestem públicament. De fet, per això n’hi ha normatives: prohibit d’expressar públicament que no sentiu que sou espanyols. Fins i tot, l’amenaça contra les idees es fa més real amb jutges i lleis predestinades a sancionar les idees. Llavors venen els càstigs, i les penes. Això si pots estalviar-te coses pitjors. N’hi ha, de coses pitjors.
Home, podem buscar un terme mig, vull dir, no cal que pregoneu que no us sentiu espanyols, que no cal, o francesos, però som nosaltres que fem les normes, les lleis, i tenim els elements sancionadors: els poders en tots sels sentits, els judicials, els policials, fins i tot altres poders pitjors.  Per això, per aquell terme mig, perquè ens acomformàrem, van inventar les autonomies. Però les autonomies no serveixen. De cap manera serveixen. Perquè representen un pedaç, un camí farcit de clots, de bonys, de perills i trampes cap a l’objectiu, però no són l’objectiu. Sobretot perquè les autonomes, i els estatuts, nous o modificats, són una única cosa sotmesa a la constitució. La constitució d’ells, la de sentir-se espanyols.
 
A dins d’aquesta constitució, naturalment, si no et sents espanyol, o francés, tens poc a
pelar. Els espanyols ja ho tenen bé. I els francesos. Poden ser més d’esquerres o més responsables socialment, que ja els està bé, si et sents espanyol. O francés. Són allò principal que
volen ser, espanyols, i la resta són detalls. Punt. Així que demà n’hi haurà que faran festa i n’hi haurà que anirem al camp, a treballar, que no tenim res a pelar, ara mateix. Perquè encara som en camí, en un procés llarg, però sense retorn. Trigarem a arribar, vint, trenta, cent anys, però és el nostre futur. I són les nostres idees. Això ho hauran d’acceptar: a dins de les idees d’ells no ens trobem. Ni còmodes ni incòmodes. No volem ser-hi. Potser que triguem trenta, quaranta o cent anys, però arribarà el dia que, nosaltres, també tindrem la nostra festa. Potser que els convidem i tot, a celebrar la llibertat de més idees, de més constitucions, de més naixements. El més segur és que abans de celebrar-ho ens passem molt de temps defensant-nos, amagant-nos, aplegant cadàvers dels carrers. No ho sé, no vull ser de la catàstrofe i tota la pesca, però ja se sap com van aquestes coses. El món no és Grenlàndia, ni Dinamarca… Així que demà aniré al camp i espere de celebrar-ho l’any que ve, o l’altre, o d’ací trenta anys, o cent. Nosaltres també sabem ser pacients, i perseverants. Visca el set de desembre.

Entre Paterna i Manises, a l’Horta, baixa esmorteït un filet d’aigua pudenta, la memòria final del Túria. Un cagamànecs de riu sobreexplotat fins a l’extenuació, atracat de bandolers, desgraciat, que no acaba de morir-se mai, però que tampoc no arriba viu a la mar. Han de pensar, els polítics valencians, que fóra erroni deixar que els rius muiguen a la mar. Per això que tenim un riu trascolat, entre la ciutat i el feixista Plan Sur, d’aquells segellss de vint-i-cinc cèntims que el franquisme ens va obligar a pagar durant tants anys de dictadura.
Tres anys després de començat, tres anys complets, i no se sabrà mai quanta despesa, s’alça el pont nou que uneix Paterna i Manises, substitut del pont vell de tota la vida, que diuen veïns i usuaris. Mon pare va passar-lo de xiquet, venint de Venta Cabrera, a peu, amb un centenar d’ovelles: llavors era l’úniva travessa possible. Ara, sense estar acabat el pont, i com el noble Josep B. definia no fa gaire, han plantat la bandera. Quina bandera! Quina bandera! Naturalment que la seua, la de Conquistadores, la que representa que és conqueridora del territori, l’altra, la veïna. Fa dies que el pont lluu qui mana, qui governa València, el riu, el pont i qualsevol arquitectura. Aquesta també, per dret del maleït 1707, Mal d’Almansa,  tres-cents anys  i escaig, i la correguda. Cada dia ho he de veure, després que comente amb el xic què pot costar una obra així, faraònica, de tants anys de construcció; calcule i ho repense, què ens costa a l’escola qualsevol cosa de res, amb aquells preus que d’uns anys ençà ens cobren per fer una merdeta de res, a l’escola, canviar una pica, posar dreta una paret, un finestral, i ho compare amb aquell pont de Manises, bandereta inclosa, quants milions superflus no haurà costat, cobrats excessivament, diners a l’empara de butxaques i més butxaques repartides amicalment. Segur que ningú no en dirà res, en contra, d’aquell drap, sabeu, d’això n’hi ha consens, i respecte dels contraris alhora, que no se’ns ocorrerà d’apujar a fer el mico. En tot cas, hi ha els tribunals, ací, al nord, a Euskadi, per obligar quin símbol representa qui mana, encara que no ens represente a tots, ni a la majoria, ni a la minoria, ací, al nord, ni a Euskadi.
I el riu, pobre, vell i cansat, que s’ho mira pacient, mut, a tocar d’una mort segura, ingrata, fa més de quaranta anys, des d’aquell famós Plan Sur únic. Fins i tot en això els valencians som diferents, o ignorants o primaris, i ens vam deixar furtar el riu de la ciutat, com cap ciutat d’Europa no ha fet, per enjardinar-ne una part, i una altra deixar-la a mans de constructors i creatius, i polítics d’axavo.
Sí, cada dia que observe el pont i el símbol que penja, per no perdre la memòria de qui ens mana i ens governa. Al remat ho han aconseguit, de ser un país sense banderes.

La premsa oficialista, majoritària a València, en paper, de locució o de visió, fa anys que va a la seua. Vull dir que n’hi ha tics que no ha superat, després que el feixisme matés la República. Tenim una premsa de pegar a córrer, en el pitjor dels sentits, de córrer dies i dies sencers. El noranta per cent de les ràdios valencianes o espanyoles que fan vida a València, de televisions, o de premsa escrita, ens fan invisibles. Per a tota aquesta caterva de mitjans no existim, els valencians. Ni singulars ni minoritaris. Escoltes la Ser, per exemple, o qualsevol de les ràdios d’aquella tirera de números que tenen les ràdios, centenars de freqüències, i no t’hi veus. No ens veuen, Com si no existírem, els valencians. Ni tenírem una llengua, ni un carrer, ni un número a la porta de casa. No existim de cap manera, per a tota aquella muntanya d’empreses de les notícies, i cada dia ens deixen a un costat de la seua feina.
Jo supose que la història els posarà al seu lloc. Ho imagine per no anar-me’n a dormir amb el neguit. Vull dir, que voldria anar-me’n a dormir traquil, bo i sabent que passarà com a les dictadures de més enllà, que sempre acaben pagant tant de mal com han fet. Tant com han mentit, tant com han amagat davall la seua capa de mentiders funestos. Voldria anar-me’n a dormir sabent que, algun dia, tot aquest exèrcit de periodistes de televisió i de ràdio, de premsa escrita que ens nega i ens vol invisibles, acabaran per caure de morros. Supose que, abans que els fiquen a la caseta del cementeri, se n’adonaran de tants errors i voldran rectificar.
Senyors de la premsa, de la ràdio, de la TV…, la seua feina hauria de ser al servei de la gent, al servei del país, haurien de tenir una funció pública, vostés, i pedagògica. Així que els valencians esperem que ho entenguen, abans que no els fiquen a tots a la caseta del cementeri. En realitat, em pense que me n’aniré a dormir sense esperar gaire cosa. Serà millor, sí, abans no em caiga rendit.
Bona nit i bona sort.

El tercer capítol extraordinari de la setmana, quina trilogia d’esdeveniments tan lluïts, va ser la presentació d’Històries del Paradís, el primer llibre de Xavier Sarrià, a la llibreria FNAC de València, per fora un antiespai valencià, de dins no sé com funciona, la veritat, però què voleu…
La presentació, més enllà de la validesa del producte que s’oferia, va ser especial pels quatre discursos que van exposar els presents; Vicent Alonso ja em perdonarà que em refersca en particular a les intervencions dels joves, i encara en últim cas, aquells minuts de Miquel Ramos, de braços creuats, articulant sense papers, sense guió, amb maestria acadèmica, d’escola de retòrica grega, model segle XXI. Lligava pefectament amb aquella part del discurs de Joan Francesc Mira, aquell mateix matí, a VilawebTV: si bé l’escriptor i antropòleg confessava que la seua és una generació que ha articulat una literatura moderna, i poca cosa més, Miquel Ramos assegurava, no sé si havia vist el retall, que sí que ha sabut connectar amb el jovent, i la seua, la generació que ara són a la trentena, va deixant uns productes acurats, d’una qualitat excel·lent, que arriba amb més grapa allà on cal.

Històries del Paradís potser que siga una fita, una obra d’una significació més global, que trenca fins i tot la frontera de la pròpia literatura, que potser s’instal·le com un dels productes polièdrics d’aquests joves que, si bé van començar amb Obrint Pas, no fóra estrany que fins i tot la música els quedés petita, en el sentit de la dedicació exclusiva.
L’home d’avui, els joves que ells representen, Sarrià, Ramos, Gironés, l’editor Girbés mateix, amb aquella solidesa de discursos, són els homes cultes del segle XXI, d’una formació acurada, de manifestació cultural que no s’encaixa, exclusivament, en un producte únic. Com van assegurar, Ramos sobretot, ‘Som una generació que comença a fer grans productes, que comença a atrevir-se a ensenyar pit.’ Ho mereixen, no venen del no res ni han caigut d’una figuera. I la nostra sort, ho dic amb aquest deix d’orgull i satisfacció, és que aquests joves són crítics, intel·lectuals, positivistes, que conviden a l’esperança per la societat que viuen.

Per anar a cavall de generacions, acabe amb Vicent Alonso, l’home de les presentacions de novembre, de primer amb el poeta Joan Navarro, després amb l’escriptor novell Xavi Sarrià: som davant d’una obra compromesa, de contes moralment insostenibles, una obra punyent, amb tocs dels mestres Calders i Monzó (poca broma). Un llibre que va predestinat a convertir-se en un nou referent d’aquest país, afegiria.

La Societat Coral el Micalet lliurà dissabte els premis anuals, entre més distincions el Miquelet d’Honor, l’individual i el col·lectiu. Semblava el complement perfecte després que l’escola hagués escampat pels carrers de València aquella lliçó sobre ciutadania. És la primera vegada que participe dels sopars del Miquelet, i encara no em sé explicar perquè m’ho he perdut durant tants anys. Com deia un dels premiats principals, Vicent Partal, en un discurs sòlid, revulsiu, el Micalet és més que no una societat cultural, a València. Hi aplega tot d’històries, de persones, de projectes, de realitats d’un país que ha estat amagat per la majoria dels mitjans i, quina sorpresa, per la majoria dels polítics. Antoni Furió (director de Publicacions de la Universitat de València) afegia que som una país de mestres, d’escoles, de societats, que treballen amb goig per dignificar el viure mateix.

Pep Soriano, director general de Caixa Popular, patrocinadors dels premis, reclamava empreses amb uns valors socials mínims, per actuar-hi a favor de la seua pròpia societat. Responsabilitat social de l’empresa (els polítics i els governs no són empresa). Com Antoni Furió i Vicent Partal, des dels seua ambits tan significats, Soriano també coincidia a explicitar el positivisme que pot arribar a representar la societat valenciana. Allò sí que era un triomf a tres bandes: la universitat, l’empresa i els mitjans de comunicació tots plegats a favor del país que, ells sí, desitjaven construir, malgrat les circumstàncies i tanst anys de patiment.
Els tres van coincidir a explicar què havia passat abans pels carrers de València, per com l’escola havia sabut guanyar la partida a l’adversitat, i cadascú des del seu àmbit i el seu protagonisme en un sopar excels (de menges exquisides) van saber estimular quina ha d’esser l’actitud a partir d’ara si volem convertir-nos en una societat normal. Perquè solament les circumstàncies, segons Vicent, han impedit que els valencians siguem un país modern i més lliure; ah, si tinguérem polítics que saberen convertir tant de potencial cívic, com canviaren les coses, en favor d’una societat més noble i d’horitzó més lloable.

El sopar dels Micalet també va tenir tot d’històries particulars, sens dubte: la meua es resum en una taula d’embadalits per la conversa, i l’admiració: Josep B, Agustí L., Francesc A., i aquell cavaller d’Oliva, que ens va oficiar sobre el bandolerisme a la Marina i la Safor, Manuel, de discurs fluïd, satisfet, joiós del seu premi d’història. Sobre “l’Esplet”, quaranta-dues revistes escolars d’aquell mestre de mestres, Francesc Adelon, n’hi ha el testimoni d’uns estels que haurem de visitar en passar el fred de tardor, si el número Pi no s’acarnissa contra el pressupost d’una reforma que, en temps i diners, es queixava el mestre Francesc, els arquitectes administren contra la paciència dels clients. Arquitectes de pedigrí, naturalment.

‘Som un país de mestres. Com som un país d’escoles, i de societats molt dignes, de societat civil.’ Agafe les paraules d’Antoni Furió anit al sopar dels Premis Miquelet, que organitza la Societat Coral. En faré un repàs de la setmana, en tres capítols, una setmana per mi de goig per tres esdeveniments de categoria, sòlids, d’una qualitat que ensenya quin tipus de país podíem arribar a ser, a poc que encertàrem com.
Ahir vam prendre el centre de València, els mestres, l’escola en majúscules, empesos per una Plataforma que té pegada, poder de convocatòria, però que, com diu Josep B., ha de millorar els discursos i convertir-los en positiu. N’érem molts milers de valencians vinguts de totes les comarques, els uns i els altres, amics de l’escola, comentàvem quin goig feia tot plegat, de veure fins i tot pancartes de Torrevella reclamant que una altra escola és possible, amb uns altres governants. ‘No ens esperàvem aquesta participació, aquesta crida, una gernació tan significativa com entusiasta, una nit que feia molt de fred, molt, a València ciutat.
 
Quan el cap de la manifestació ja era a la plaça de la Marededéu, encara no havíem eixit molts centres de la plaça de Sant Agustí. Tinc comprovació d’aquest fet de persones de molta confiança. Ocupàvem el carrer Xàtiva, el carrer Colom, la Glorieta, carrer la Pau, la Reina i tots els accesos a la plaça de la Marededéu, carrer Cavallers i els voltants del palau de la Generalitat, i encara molts instituts no havien eixit de Sant Agustí. Quin èxit, doncs. No ens van rebre, ni ens van felicitar, els nostres polítics, ni el president ni el conseller-forense, però tant se val. Sabien que érem allà, molts milers de valencians (entre seixanta i vuitanta mil deien les veus més asserenades; cent mil, que no són poques, les més entusiastes). Ells sabien que érem allà, i aquell helicòpter tan modern que ens perseguia el recorregut i la presència, segur que els informava de què passava anit a la ciutat.
Hi havia eufòria perquè hi ha capacitat de crida, de compromís. Per això la Plataforma per l’escola (ells en diuen pública, exclusivament, quan haurien de dir ‘escola’, en majúscules), també n’ha d’aprendre, de fer discursos entusiastes, en positiu, de goig. No podem, com fins ara, de dir no, de dir no exclusivament. Podem, hem de cantar-ho fort, podem aconseguir l’escola que volem, podem guanyar l’escola d’avantguarda que necessitem, som mestres i hem vingut a dir-vos, senyors polítics, que nosaltres podem, contra falques i destorbs, guanyar allò que l’escola necessita. L’escola que necessita el país, entre més coses.

Anit vam guanyar més que una presència important a la ciutat. Vam demostar la capacitat d’un moviment per l’escola com, possiblement, Europa no ha viscut mai. Amb escola valenciana tot es possible (ho demostra cada any amb les Trobades, el Sambori i els Congressos), i amb una Plataforma per l’escola en majúscules, serem capaços d’aconseguir-ho. Enhorabona als mestres, a les famílies, als joves que hi van participar, als xiquets. Per molts anys.

Francesc Camps és cristià. Profundament creient, segons confessa públicament. Fonamental en els seus credos. És un home de l’OPUS, d’església, d’una església produndament fonamental(ista). D’una intel·ligència mediocre, però d’un poder extrem: són un estil dur de la religió, capaç d’escampar l’odi, fins i tot de portar-lo al davant de tot de la seua conquesta, de la seua pregària. Odi com a mitjà, com a camí. Res de comprensió, de posar galtes, ni d’estendre la mà. Aqueixa no és la religió que guanya, ha de pensar Francesc Camps.

Francesc Camps va posant a dins l’organigrama de les diferents Conselleries, Diputacions i altres institucions que depenen del seu govern i de la seua majoria homes de l’Obra. Talment foren una organització paramafiosa, d’arrel cristiana, piramidal, poderosa, autàrquica, capaç de moure cel i terrra per uns objectius que no són clars ni transparents, al contrari. Francesc Camps pertany a aquell poder no civil que mai no se sap qui controla, ni qui decideix, ni qui posa a qui, ni qui dorm damunt de qui. És d’una organització fosca, tenebrosa, al sevei d’objectius més propis del segle XIX o XVII, que no del segle XXI. Però també és el president dels valencians, de tots els valencians, creients, ateus o laics.

Ell es nega a explicar quan va costar la vinguda del Papa; es nega a passar comptes, malgrat que jugue amb comptes públics; oculta quan costà la fórmula 1 o la Copa de l’Amèrica, perquè és més enllà del bé i del mal, i aquests mai no passen comptes. No reten comptes amb ningú, ni expliquen, si no ho volen, res a ningú. Malgrat que els va triar un poder civil, són intocables, com en aquella època de gànsters. L’obscurantisme de les religions, d’algunes religions, van per aquest senderi. Impenetrables, inabordables, fins i tot més enllà de totes les justícies, perquè ells són l’única justícia.

Ara mateix, aquell odi s’ha girat contra la llibertat d’expressió. Contra els valencians. Contra una sola televisió i contra uns pocs valencians. L’objectiu tampoc no va contra una gernació, ni contra la majoria dels valencians. Però l’odi dels cristians, quan tenen poder, va d’aquesta manera: si podem fer mal, encara que siga contra uns pocs, fem-lo. Per a glòria de Déu, fem-los mal, deuen pensar. És una màxima Francesc Camps, de l’Obra, de l’església de Roma, del Vaticà mateix. És veritat que n’hi ha cristians de base, fidels a una espiritualitat que no combrega d’une formes pre-inquisitorials, pròpies del cretinisme. Però aquests no pinten. No serveixen, en aquest joc d’interessos i de poder que, Francesc Camps i el seu particular cristianisme, exerceixen amb impunitat. Per males arts, per sembrar maldat.

Demà hi ha manifestació de l’escola contra Francesc Camps i el que ell representa, Conseller-forense Font de Mora inclòs. Contra el cretinisme d’unes normes sobre l’absurd. Per això la provocació d’avui, de tancar els repetidors de TV3, de provar de colpejar primer, de pegar més fort, de pixar per deixar el ferum de qui mana.

Malgrat tants segles d’errors, de tants retrats nefastos com han deixat en la història al llarg del temps, cristians fonamentalistes, no n’aprenen. Francesc Camps tampoc no té voluntat d’aprendre’n. Les males arts, l’odi, la violència, la repressió, l’abús… Ha d’haver-hi una altra manera de fer política, religió, cultura, d’esser… Una altra manera, menys cretina, Francesc Camps.

M’han convocat a una reunió d’urgència a l’Ajuntament del poble. Som a la sala de plens i van arribant, amb comptagotes, els convidats. Tots som afectats del mateix dolor: els uns i els altres tenim palmeres afectades per un escarabat. El Morrut Roig (Rhynchophorus ferrugineus) va fent-se les palmeres del país, les exòtiques sobretot. El margalló, l’única palmera autòctona dels valencians, no és blanc d’aquell corc vermell. La reunió comença amb la salutació del tècnic de jardineria de l’ajuntament, que comença dient, sense preàmbul, que si hi ha algú que no parla valencià, ell ho farà en castellà i en paus. En aquell moment n’hi ha un que diu que no el parla, però en demanar-li si m’entén, m’assegura que sí. Tant se val, el tècnic responsable de la jardineria del poble ja ha decidit com parlarà en aquella reunió. Pel que sembla, el morrut roig no afecta solament les palmeres, que viu ben a dins els caparrons, tendres i madurs, de molts dels cervells d’aquest país, per no dir de la majoria de caps dels valencians. Encara no fa una mica de pudor, s’estalvien l’esforç i fan la gracieta; parlaré en castellà.
De morrut roig, l’escarabat real, cal cuidar-se’n: amb tractaments químics de prevenció, amb bona dosi, aconsellen, sempre que la palmera no estiga afectada. Ja ho diuen, per prevenció. En el cas que la palmera ja estiga mínimament danyada, no hi ha un altre camí: el remei és tallar-la, cremar-la, o esperar que se l’emporten els tècnics de la Conselleria (diuen que triguen vuit o nou mesos a venir a per la planta infectada). No cal dir que se n’encarrega una empresa privada, naturalment, i que van desbordats. Fa anys que tenim la passa de morrut, però ells, els responsables polítics de la la Conselleria d’Agricultura, el senyor Cotino al capdavant, no han pres l’interés suficient. No cal dir l’alarma d’aguns indrets del país, com ara Elx, o avui mateix en aquella sala de plens, que un home s’expressava en un valencià de l’horta impecable, per exigir responsabilitat pels danys, per deixar morir una palmera bicentenària sense que ningú no li haja fet el cas que ell fa temps que reclamava.
Senyorets dels masos, fills de senyorets, amb aquelles esbeltes palmeres centenàries, monumentals, d’aquells magnífics hoirts de Picanya, s’exclamaven amb ràbia, i impotència. Tret d’aquell home, tothom parlava en aquella llengua morruda, que ens va corsecant el tendre, el tronc, el cos sencer fins a la mort. Amb els valencians, senyorets, fills o tècnics, no hi ha solució, perquè la malaltia ve de lluny. Sembla que l’única solució siga la mort. Com en la palmera.
De Morrut Roig, a València en patim des de Jaume I, com a poc. Ni el tractament de prevenció, ni el químic, ni el fitosanitari. Tall net des de la soca i al foc. I deixeu viure els margallons, exclusivament.

A migdia, a la plaça de l ‘Ajuntament de Picanya
s’ha fet la concentració per dir prou, prou d’agressions i prou d’assassinats.
Ja sabem que és un bon propòsit, encara utòpic. La cerimònia, o protesta, o manifestació, o sol·licitud de mínims, s’ha fet a molts llocs. A Picanya ens hem aplegat un bon grapat, perquè volíem un reconeixement multitudinari a tantes víctimes, a un excés de víctimes, dones amb nom propi que han sigut
assassinades en aquests onze mesos de l’any. Com l’any passat, i l’altre, i el de més lluny. Volíem dir prou.

Ara, el
comportament del jovent, d’una part important del jovent d’institut, era per començar un altre debat: possiblement
l’acte no anava adreçat a aquella edat. Possiblement calia més
autodisciplina i explicar-los millor què preteníem de tot plegat. Amb tot,
no pot ser que els nostres joves no sàpiguen comportar-se davant un fet
d’aital calibre: vint dones assasinades al país, seixanta, dues-centes, milers al món són un motiu suficientment greu que demana molt de respecte, d’honor, de valor fins i tot. Per això que els joves que avui reien a la plaça, o s’escoltaven els mp3, o feien qualseviol cosa per no atendre els discursos, vull dir que feien de joves adolescents consentits, no tenen cap excusa, cap, que
defense un comportament tan poc adient. Massa consentiment, i massa
malcriança. Aquesta vegada, la culpa tampoc no la té completament l’escola, ni les famílies, ni la societat, ni res que no depenga exclusivament dels joves que reien, o s’escoltaven la ràdio, o feien per evitar els discursos.

Encara sort dels tres minuts del Pau Casals i el cant dels ocells, amb aquell silenci punyent, torbador, per tantes dones que ara ja no hi són. Però em pense que ja havíem fet tard. Sí, completament tard, una part del jovent almenys. A reflexionar, gallets.

La Conselleria d’Agricultura, pesca i alimentació de la Generalitat Valenciana m’ha fet arribar avui el Butlletí d’Avisos núm. 14, corresponent al mes de novembre. Com que fa quinze dies que em van enviar el diploma de manipulador de productes químics per al camp, amb un perfecte castellà d’Extremadura, ara sóc a la seua llista de lector agrícola il·lustrat.
La capçalera i subcapçaleres de cada apartat són en valencià: Fruiters, Plantons certificats, Hortalisses, Ornamentals i Nota informativa. Tota la informació de cada apartat, en canvi, és completament en castellà. En realitat també n’hi ha coses en llatí. Potser que ben mesurat, n’hi ha més en llatí que no en valencià: Fusicladium, erwinia amylovora, phytophthora, fusicoccum, agrobacterium, etc.
Com que el departament de política lingüística subvencionava les publicacions en valencià, fins i tot les que contenen solament el títol de capçalera en valencià, com és el cas, no fóra d’estranyar que la pròpia conselleria s’hagués afegit a la llista de sol·licituds. No és per fer-li la punyeta a l’exconseller Ciprià, que avui feia les oracions a VilawebTV, sobre la Llei d’Ús que ell va promoure, que ho rematava bo i dient que encara podia passar-nos pitjor: per als valencians, Murfi és un veritable sant, realment és els Sants de la Pedra, tots dos germans d’anda.
El butlletí arriba als esforçats llauradors valencians, per explicar-los, segons aquest número de novembre, ‘el moteado del níspero’, el fuego bacteriano contra el peral, el manzano y níspero; la nuevas plantaciones de frutales de hueso y pepita, la vid, les semilleros, la patata de siembra i la podredumbre parda, y como resulta muy peligroso realizar podas severas de las palmeras… para terminar con los productos fotosanitarios.
Un poema, un salm, una oració, un càstig, un jutge que dictamine el cas que fan els pinxos de la Conselleria, de la llei i de la llengua; quina vergonya de governants, i de tècnics. Que no seran versadors, aquests mamons del butlletí?
No t’ho agafes a la valenta, em diuen a casa, que la versió valenciana, com obliga la llei als documents oficials que depenen de la Generalitat, potser que siga de camí, o extraviada a l’estafeta del poble, entre les mans d’un proxeneta de la literatura.

Vinc del concert que ha oferit avui la banda de Bétera, amb un director convidat, un director alt, físicament, i excels. Sobretot en l’últim dels moviments de la simfonia ‘El senyor dels anells’, Hobbits, ací la cosa ja rematava i ens ha deixat anar dolçament, un final que la gent sí, aquesta vegada sí, ha agraït amb la resposta que mereixa aital regal.
Semblava que avui vivíem al poble una situació de normalitat cultural. La banda de música ompli, té pegada, i cada vegada millora el so, amb el temps, amb la formació dels joves, molts d’ells mestres fets, i amb un grapat d’històrics, incombustibles, homes fets i refets amb la banda. N’hi ha cares que conec més de quaranta anys, sense defallir. Aquests homes i dones mereixen un homenatge a la constància, sens dubte. Som un país de bandes i com molt bé ha explicat el director titular (llàstima que en la llengua forana), cada colp n’hi ha menys diferència entre la banda i l’orquestra professional, sobretot, ha afegit, si es fan bé les coses. Sembla que, pel que fa a la banda de Bétera, les coses van millorant.
M’ha agradat especialment la primera part d’avui, TBone Concerto, del mateix director, malgrat que no perdem encara tòpics i hàbits que desmereixen, que ningú no adoba com cal. I ves que seria fàcil de barrar les portes quan les peces ja han començat. Doncs, no. També seria fàcil de posar oli a les frontisses, per evitar allò inevitable. Tampoc. Més de set vegades s’ha girat Johan de Meij per veure si hi havia algú, responsable o polític o de la brigada d’operaris, perquè solventés el soroll. Impossible.
Malgrat els inconvenients, que desmereixen, la vesprada al palauet de Bétera ha pagat la pena en tots els sentits. Vint anys d’una composició, El senyor dels anells, amb el seu director davant la banda del poble, és una commemoració de luxe. Una proposta d’emoció. Per molts anys.

Em sembla que el verb no està ben emprat, però m’escama que el Govern local de Bétera, a mans del PP, UV i un independent de la seua butxaca, hagen desestimat les queixes dels veïns i es mantinga per apujar-nos la contribució del 2009 un 42,5%. La xifra és exacta, vull dir que no està equivocada, ni l’alcalde anava trompa, en aquell ple (no podem assegurar res dels altres, sabeu?) i la llei els ho permet de fer. Vull dir que la llei ha de ser feta per idiotes, defensada per idiotes i permesa per més idiotes. D’una altra manera no s’entén, tanta parsimònia i consentiment. Creminals!
No ho diuen els mitjans, que la crisi demana prudència, moderació, seny a l’hora d’articular normes i decisions sobre economia…?, doncs sembla que el govern local de Bétera no és d’aquesta idea. O potser que no llegeix, ni escolta les notícies? Ara, segur que els salaris de la gent (els polítics no són gent, no fotem), no tindran aital pujada. Per bé que n’hi ha polítics de segona i de tercera fila, fins i tot assessors sense gaire estudis, ni títols, ni diplomes oficials, amb més de quaranta mil euros l’any. Toqueu pobles de govern popular i pareixen llistes a grapats.
Dius, penses…, sempre n’hi ha cacics i pobles amb mala estrella, que no vol dir que són l’exemple de la resta del món, del teu món més proper. A Bétera ens ha tocat ballar amb la més lletja, veus, que en això sóm desgraciats també i amb els collons topetem. Però no. A fora també pujaran impostos amb criteris de desmesura: llum, gas, aigua, telefonia, i encara més detalls bàsics, perquè com cada cicle passa, siguem els mateixos que paguem la fortuna de ser demòcrates, respectuosos de la llei, pacients actors d’una vida governada per il·lustres. I ves que els conec, aquells homes i dones que ens governen (els del poble, vull dir), ens coneixem tots, sabem qui són, quina pudor els fan els pets, les llufes, els peus mateix.
Resum del coneixement: a Bétera ens han tocat il·lustrats, com en tants altres llocs. Per això han decidit per nosaltres i han dit: contribuïu-los, contribuïu-los doblement, triple si cal perquè el calaix municipal siga ple.
Indefensió, sens dubte. Mala fel, i el cos agré, però res més. Indefensió i altruïsme a favor de lladregots i tocapunxes. Llàstima que no siguem caçadors i fardem d’escopeta, així almenys, quan passaren davant nostre conilles, llebrotes o perdiuots, pegaríem a espantar.

Diumenge, 23 de novembre, segons recull la pàgina d’ESCOLA VALENCIANA, farà 25 anys de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV). Va ser a partir de 1983 que es va regular per llei l’ensenyament de la llengua a l’escola. Fins aleshores, solament que hi havia voluntarisme, molt d’entusiasme, un cabàs d’il·lusió i ja tiràvem endavant, però no hi havia una normativa que regulés el seu ensenyament, tret d’alguns exemples esparsos al voltant de la ciutat. D’ençà d’aquella aprovació ha plogut, hem aconseguit molts guanys, malgrat que no tants com pensàvem. Les dades ho diuen tot: si bé n’hi ha milers de xiquets i de mestres que fan l’aprenentatge en valencià, no arribem al 30% de la població escolar. No cal dir que la llei ja era una cosa tímida, de poca obligació, llavors i ara, i per això els diversos Governs de la Generalitat Valenciana, del PSOE i del PP, no l’han respectada gaire: s’han passat pel ‘muscle’ el mínim per haver avançat en el primer dels objectius: que l’ensenyament en la llengua pròpia arribés a tot l’alumnat. No cal dir que no és ni obligatori que la conega el professorat, i ja s’hi han inventat suficients falques i privilegis, objeccions legals i alegals, perquè la majoria d’escoles no complesquen allò que no volen. Amb tot, volem ser positius, i per això continuem: per molts anys.

M’ha acompanyat mon tio Vicent. És un dels homes que més en saben del camp, al poble, no debades li ha dedicat la vida i encara continua amb avidesa d’aprendre’n. N’hi ha que també li han dedicat la vida, però no n’aprendran mai, almenys no tant com ell.
El Casolo és un cas semblant. Si em veu bregar sol amb els ametllers, atura el cotxe, s’assegura que mon pare no hi és i, llavors, abaixa la finestreta: enraona, m’aconsella, em diu coses per orientar-me la feina: -no t’escarrasses, que d’ací no en trauràs! Fes allò, agafa aquest guaret i pega ací, allà no, allà no en trauràs res. Pega fort, no et queixes! No és que vulga ficar-me, però jo d’un erm en faig un jardí, que no és per alabar-me, però ton pare ja saps com és, que no li pots dir res. Quin home, el Casolo, el conec de treballar tota la vida al camp, sense queixar-se. Però avui me n’he anat amb mon tio Vicent; perquè ell és un pou de lògica, de saviesa popular i de pragmàtica sobre el camp entre més coses. Volia que m’ensenyés una lliçó ràpida per podar ametllers. Ja ens passa, de vegades, que amb els homes que no ens fem gaire, després descobrim tot de detalls i de cims de conversa. Últimament m’ha passat amb mon pare, malgrat que des que el van operar ha perdut lluïssor. Potser que empoma la conversa, però no n’hi crea ni li creix com abans. De colp, el veig més vell. Amb mon tio, com que feia tant que no parlava, ha estat diferent:

Ha començat a parlar-me de la seua experiència a Maó, on va fer de soldat, de com jugava a futbol, que va estar a punt de fitxar per un equip de Barcelona, però el capità no el va deixar anar. ‘Tu et quedes ací, Taroncher, a l’illa.’ Van guanyar tots els partits i van quedar els primers. Acaba dient-me, mig pesarós: –potser que hauria hagut de tornar algun dia, allà. Hem arribat al camp i, llavors, sense haver de pensar en pedagogia, ni en Piaget ni en el constructivisme, ha fet de mestre d’avantguarda: -Mira’t aquest arbre, tu que hi faries? Ho amollat tan segur, que jo solament que he respost: –Què hi faria?, Sí, què hi faries?Mai no hagués esperat aquella eixida, malgrat que jo sóc mestre, vull dir que m’ha proposat que partiríem de l’experiència, del que jo sabia fer, abans d’amollar-me, sense més, la lliçó magistral. Llavors he començat: –trauria aquesta branca, i aquella, i aquesta també, des d’ací mateix. M’ha mirat, s’ha quedat mirant l’arbre i ha dit: –No vas desencaminat. Veig que aniràs bé. Lleva aquesta i aquesta, agafa el xerric, jo en porte un a la bossa, esmolat, i aquesta també, fes, no tingues por.
–Tio, vull una intervenció més viva, ací n’hi ha molts arbres, i jo solament que tinc els caps de setmana: –Doncs talla, no tingues por. El camp demana acció i senderi, i que no escatimes aliment. Si lleves una branca bona no patesques, ja n’eixirà un altra, si no fas collita el primer any la faràs el segon. Ara, posa’n vint i en trauràs trenta. Vulgues estalviar-t’ho tot i no en trauràs ni els gastos.

Em veu navegar, tallar ací i allà, m’assenyala on he de tirar més, on he deixar anar l’arbre: –l’arbre mateix ja et va dient com ho has de fer. Veus aqueix cimal, deixa’l, trau aquell del costat, que creix cap al centre.
Després d’una estona m’ha demanat quant de temps seria al camp, m’ha demanat de baixar-lo a casa. Hem anat parlant de taronges, de preus, de qualitats, d’un any de poc moviment, dolent, malgrat que ell ja se n’ha eixit amb una part: –els comerciants no són ximples, solament que volen taronja bona, perquè n’hi ha tanta que solament que trien la millor. Els llauradors s’han d’espavilar, veus els catalans, em diu al final, aquells sí que saben estar per lo seu; quan era a Maó, sempre feien rotgle, i parlaven entre ells. Són seus.

No m’atrevesc a contradir-lo, perquè sé cert que acabaria guanyant-me la conversa, la fluïdesa, amb una nova aportació per a la nova pedagogia constructivista del segle XXI: –mira’t el món, mira’t els valencians, tu què faries?, per on començaries?

La dona tornava del forn, amb el pa, com cada dia en aquella hora. Poc s’esperava que era l’última vegada que faria aquell viatge, al forn de Rossegó, que en començava un altre de més llarg, final, just davant de casa. Era una dona gran que havia vist canviar el poble, la desmesura des d’aquell privilegi de cruïlla, just al cantó d’on comencen les primeres cases, a tocar del Jonqueral. Mentre passava tranquil·lament el pas de vianants, pensant qui sap lo, si en les tornes del pa, si en el seu home, mort fa a penes un any, a uns metres de casa, tres o quatre a tot estirar, el cotxe la va envestir sense adonar-se’n: ‘No he vist l’stop, ni el pas de zebra’, és veritat que les ratlles a penes si es veuen, tan irresponsablement oblidades. És en aquell cantó d’eixida dels carros, fa cent anys, vuitanta, quaranta a tot estirar, d’eixida natural cap al camí d’Alcubles, camí de Llíria i camí de Benaguasil, allà on ara passen milers de cotxes cada dia. És el mateix carrer d’un stop i d’unes ratlles difuminades d’un pas de zebra que no han sigut suficient protecció, per a la dona que venia del forn. L’ajuntament que governa el PP, com abans havia governat el PSOE, o els independents de l’UPIB, no miren sinó al cel, despistant la responsabilitat, màxima, dels seus deures. Per aquell cantó passen cada dia formigoneres i camions camí d’una planta il·legal, sense polígon, sense estudi d’impacte, sense llicència, propietat d’un cacic del poble que beneeix bous i toreros, polítics, alcaldes i guàrdia civil, tots plegats fan cap a la menjadora, i per això els ulls cecs. Passen més camions i formigoneres, centenars de vegades al dia, camí d’un abocador il·legal a tocar del poble, davant de l’altra planta, aquesta també sense permisos, ni papers i Sant tornem davant els ulls cecs de policia i polítics. No actua ni l’ajuntament, per això il·legalment aboquen sense permís, sense papers, davant el consentiment del PP i els seus, passen a velocitat desorbitada pel cantó d’aquella casa, els camions, com passen milers de vehicles a la zona comercial que hi ha davant d’on vivia la dona que venia de comprar el pa cada dia. Passen més centenars de vehicles per estalviar-se el trànsit de les carreteres oficials, ofegades, embussades, insuficients per atendre tanta multiplicació de vehicles, passen pel centre del poble, per aquell carrer. Perquè el PP i els seus responsables, locals i provincials, s’han estalviat les circumvalacions, els camins promesos i oblidats abans i després d’eleccions. Tot aquell trànsit, de milers de vehicles al dia, va anar sortejant la dona en els últims anys de vida, fins divendres.
Però no n’hi ha responsables, ni papers, ni decència, ni més viatges al forn per aquella dona que, fa unes hores, encara es mirava aconformada  tants canvis.
La van seure en una cadira a la porta de casa, perquè semblava que no tenia gaire gravetat, l’accident. Ni la irresponsabilitat, ni les mirades cegues, consentides de sempre. Potser que algú va agafar-li la coixinera, amb el pa que venia del forn. No ho sé cert. Sabem que la van soterrar dissabte, al cementeri municipal, que mai més no tornarà a destorbar-la el trànsit del cantó de casa. Ni l’stop, ni el pas de zebra. Que no fóra estrany que, d’ací uns quants dies, en repassen les ratlles amb pintura, dissimuladament, a la gatzoneta, i demà ja serà un altre dia.