Paco Bascuñan
Una part important del món artístic valencià diu adéu a Paco Bascuñan. Del món del disseny, sobretot, dels amics, naturalment. Això enraonava allà mateix, al cementeri de València. A València, avui el jorn és grissós, perquè l’absència de Paco és una gran pèrdua. En el món del disseny, que és una manera de veure les coses amb uns ulls determinats, és una de les figures cabdals, si no és la cabdal, per moltes raons. Potser que l’ortodòxia discutirà si mancava un compromís valencià més ferm, més sòlid, malgrat que n’ha treballat molt i professionalment pel món del compromís valencià. Fins i tot per això el dia es torna aspre, ingrat, d’una insolència antinatural. N’estic convençut de la falta, de la mancança, de tantes coses com l’artista encara havia d’oferir-nos a València, per l’art i pel compromís, per la manera de ser, per com ens atenia, amb aquella afabilitat i aquella estima pel treball, amb els clients, amb els amics, per les coses, aquesta vegada sí, ben fetes. Els valencians tenen fama de perdre’s pel disseny. Davant els treballs de Paco el pensament té més que raó i caprici, l’argument sòlid, suficient. Tants que n’hem quedat, ara mateix, orfes per un colp sobtat, dels homes necessaris.
Més compromís valencià ?
Sols calia sentir-lo en les tertúlies, debats i comprovar-hi que no li’n mancava.
Una altra cosa és que aquesta societat civil no se’l mereixíem. I da’questa hi ha la part ‘enragée’ que vol kamikazes i suïcides.
I mai una terra, i la seua societat, s’ha alliberat amb sols eixos ‘enragés’….hi calen moltes més coses i persones de tot l’arc social.
Una abraçada.