Nou d’octubre.cat
València i Frankfurt. La llibertat cantada, llegida, projectada al vent, contra la ciutat purgatori, esguitada de falses ciutats que amanyaguen el frau, el clivell, el sotrac de l?urbs principal, València. Allà a Europa, lluny, durant uns dies som una finestra al món, els valencians també, oberts, d?aire net, contra la ciutat penitència, València, de bous i futbol, de falles, de veïns que entren a magatzems a firar contracultura, malgrat que avui també hi ha una València que clama, amb cinc mil, sis potser, que de set mil no passem, mentre a Alemanya aquest aparador obert al món mostra que som un país divers, ric, però escampat en diversos estats, al remat sense força, gairebé acomplexat la major part del dia. Però avui semblem normals, ves, exquisits per aquesta presentació de veus, de músiques, de textos magistrals, de rigor, valencians, andorrans, catalans, mallorquins, algueresos, ens representem en una cultura seriosa, digna, professional com la primera, malgrat que no n?hi ha cap de primera. Avui som el país sencer que sap fer anar la ironia, som un poble culte, agraït per aquell discurs del murri Monzó, espléndid, de mestre. Frankfurt i València, avui cara i creu, cel i infern, blanc i negre, corb i fus, net i brut, amb aqueixa força cultural que després no es tradueix en res més, en gairebé res més, en res de res. Veieu com puja ara la vella Muixeranga, quina emoció de dolçaines, que clamen a Alemanya com a València se?n riuen els homes de la cultura, tants esforços que ens ha costat conservar el llum, un ciri viu, a favor de drets i llibertats compartides, ara més que mai vigilades, ofegades per polítics que fan del seu ofici profit personal i destral contra la vida de valencians, que viuen de la confusió, de la brutícia, que del foc destraler omplin carrers i places a València, mentre es pensen herois, déus de diner fàcil, aprofitats. Sort encara d?aquest respir a Frankfurt, a través del 33, i que el món en prenga testimoni de com patim València. Que Barcelona obri els ulls.
Tenir un país, quina vida quina vida,
Tenir un país així, no ens podem pas avorrir.
ha acabat Miquel Gil.