Ulisses20

Contra els valencians tot li val, diu espanya, fins i tot el terror d’estat, o l’amenaça, o l’insult, o el robatori… Amb una impunitat patètica del feixisme, i una complicitat judicial de criminals. Li val tot, contra nosaltres.

El País Valencià és la zona ocupada més mal finançada per espanya. En canvi, el govern regional del psoe ho ven com una exitosa feinada: almenys ells, el psoe, tenen menjadora pròpia, col·locades les famílies per anys, amb sous indignes i pocavergonya que, de la pell grossa d’un porc, res no els fa sensibles: damunt se’n riuen, ens acusen d’infeliços, d’antics homenics sense causa, de desclassats de la seua vida de miniluxes: vostés no són com nosaltres, que som nous rics a compte de les misèries d’una borbonia de paradís fiscal no-criminal (segons la llei espanyola). Vaja, una conxorxa que tolera que siguem els últims de la fila, incomparablement pitjors que tot i que tothom.

Aquells del psoe diuen: els pocs diners que ens sobren de fer d’espanyols els hem invertit en l’escola, en la sanitat, en quatre coses més, cavalcades, medalles, milagroses i cristos: no sabem de quina cosa us queixeu, arreplegats! Volen dir que, en passar el plateret, d’aquelles almoines que els regalen els corruptes majors, ells les reparteixen com a bons monicots de la política. Oh, si encara ens discutim uns quants amics (encara n’hi ha que els confonen?), i diuen que els altres són pitjors. Els altres?, no n’hi ha d’altres, si són els mateixos. Amb els altres, els joves eren a l’atur o repartien pizzes. Amb aquests, els joves reparteixen pizzes o són a l’atur. Són això les almoines. Perquè per ells, el psoe espanyol, i també el que ells en diuen valencià, abans comunicarien madrit amb una aigüera que no ens faran una bona comunicació entre valencians, i encara menys entre valencians i europa. Això és el psoe, una caguerà d’hipòcrites i falsos.

Però la ment colonitzada dels valencians, malgrat aquell extraordinari llibre de Joan Fuster, no s’explica sinó per l’intens martelleig contra nostre, per la repressió i el setge  dels mitjans, per la vigilància estreta perquè valència no es gire a europa, per les casernes incivils a cada poble, per la retòrica feixista de la bandereta al canell o al balconet dels inútils. La repressió encara és brutal, dels mitjans, de les empreses grosses, dels jutges, dels militars, de l’església… Cada dia martellegen!

Per això molts valencians els fan la col i el coixinet pa traure’s l’orxata de la xufa: ni corredor mediterrani, ni organització del camp, ni escoles per a llauradors joves, ni inversió suficient en cultura, ni infrastructures decents, ni camins decents, ni futur per als joves, ni diners propis, ni llibertat democràtica… El desatre polític espanyol contra els valencians dels anys vuitanta ençà és de llibre, de premi gros, de cataclisme monumental, tant se val quin exemple tries: els ports, el paisatge, els pobles, l’urbanisme, la població, l’aigua potable, les petites ciutats, els transports públics, els mitjans públics, el fem, els llibres, la llengua, la justícia, les bombes, la democràcia… El caos dels mediocres és un tortell farcit de faves, perquè nosaltres continuem pagant-los la festa, d’homes dones i fills: una merda de vaca, ves que han fet, els incapaços de la política valenciana o regional o de segona divisió.

Sort de Joan Fuster i nosaltres, d’aquella bola de neu que baixa imparable fent-se grossa, dels ateneus i la societat civil, disposada a plantar cara a vividors, malfaeners i aprofitats: després, o en el final, una nova lliçó de Vicent Partal, una reinterpretació anticolonial de Nosaltres els valencians, que va aportar despús-anit una altra força de gravetat i més gruix a la neu: perquè ho va dir Vicent: Joan Fuster i Nosaltres els valencians és un llibre d’un gran impacte, que molts voldrien silenciar, però ja és impossible. Perquè els valencians anem despertant-nos, assenyalant els falsos polítics, els falsos democràtes, i, sobretot, aquests vividors que ens voldrien adormits i muts. Nosaltres els valencians som el que som, justament a partir d’aquest gran llibre, i aquest gran homenot, Joan Fuster.

Sort encara que aquesta magnífica cirereta final de la fira de llibres, la breu conferència de Vicent Partal, la lloa i cloenda del centenari Fuster a l’Ateneu, l’havia enregistrada Ximo Asensi, i ara ja és també un testimoni valuós, únic, col·lectiu, de tots nosaltres. Els valencians de bétera i la resta del món.