Naufragi(s)
Un cap de setmana dur al Mediterrani, amb tants de morts ofegats, desapareguts. Al nostre país l’hivern feia una presència desigual, amb neu a cotes baixes. Espanya aplicava el 155 a les carreteres catalanes (els morts de nou), al cinema espanyol (los artistas de bién), a la cultura i al finançament. Aplicava una economia de guerra a la cultura, a la sanitat, a l’educació, en canvi de regalar milions a Florentino, als militars i a la policia, per portar-nos més repressió. En canvi, deixava passar els morts que suraven a la mar, en negar-se a acollir tants de refugiats com havia compromés davant Europa, i els refugiats, els migrants, els que fugen d’allà enllà, arriben a la mar i s’ofeguen, desemparats d’Europa i d’espanya.
Com que a l’escola treballem un projecte per explicar la solidaritat, demanava als xiquets que explicaren el cap de setmana. N’hi ha que no en tindran més, de caps de setmana, amolle amb una certa duresa. Així que avui aprendrem a escriure a partir de dues realitats diferents tan diverses: una notícia que explicava el naufragi d’una patera amb més de vint morts i més de vint desapareguts, amb un text breu, s’acompanyava en el diari amb una publicitat al costat que oferia la casa de la teua vida a la costa brava. Una casualitat fatal, desafortunada. Ja és tenir ganes de comprar una casa, la preferida de la teua vida, davant una crònica de tants morts. A unes milles nàutiques, n’havien desaparegut més de noranta d’una altra barca que volia arribar a les costes italianes.
Amb els dies del nou any, no passa de quaranta dies, més de tres-cents cossos han sigut recollits de la mar, morts. Dels que no s’hi han trobat no diuen res, no comptem, no es comptabilitzen en aqueixa estadística.
La justícia espanyola va perdonar uns GC que van disparar contra homes que volien salvar-se a Europa. Van morir allà mateix, a la mar, aprop de l’horitzó. Espanya llança milions per atacar catalunya, però és incapaç de salvar i acollir ningú que vinga del sud, tal com s’havia compromés. “A por ellos”, “a por ellos”… L’estil d’un país també el defineix, l’explica sense embuts, qujna mena de valors proposa: enfiteu-vos-ho, tu. No ens estranya que ataqueu la democràcia, l’honestedat, els homes bons. Aquells jutges responsables de la barbàrie, d’insultar la justícia, d’atacar la llibertat com a objectiu màxim de l’ésser humà.
—Què han d’entendre a Espanya, com ens han d’entendre!
*la il·lustració és de l’artista Anna Gordillo, del llibre “Refugiada”, de Tessa Julià, publicat a l Galera. Jo us recomane aquest llibre també, que explica una Odissea que passa cada dia.