Morals, polítics i valencians
No n’hi ha una sola manera de fer política, ni una sola moral, ni una manera de ser valencians. Ni dues. Ni tres, possiblement, de cadascun dels exemples. Tant se val. Quan fa uns anys, uns prohoms del pp van dir que eren en política per enriquir-se, ja sabíem de quina moral i de quins polítics parlaven. Els jutges també ho van saber, però van preferir de tirar terra damunt el mort, adduint que hi havia defectes de forma, en la confessió, un enregistrament telefònic que no valgué de res, malgrat que era públic, que ho havien dit: venim a omplir-nos les butxaques. Per fat i fat que ho van fer, malgrat els defectes de forma i més coses. Era l’època del primer Zaplana, que després vam exportar a Espanya, per a benefici i escarni del model de valencià vestit a l’estil Waron’s.
El model prou que es va estendre i implantar: els uns polítics ensenyaven uns altres, els pobles petits aprenien dels mitjans, els pobles mitjans ho feien dels grans i, aquests, de les ciutats. València, Castelló i Alacant es van convertir en la nostra Camorra particular, un triangle Nàpols, Palerm, Calàbria sense llei ni desllei. L’urbanisme es convertí en esport preferit, i el joc, i l’especulació van adobar suficients ingredients per facilitar el gran Casino valencià.
Els prohoms van alliçonar de moral els deixebles, i van aparèixer tot d’imitadors que volien fer de marquesos, i marquesos que van representar de faraons, vestits, pentinats, i encara coses pitjors.
El temps ha anat fent la resta: amb els anys hem convertit un país de mitja canya, en un somni de deliri: els nostres volien imitar Montecar-lo, i vam abillar els impossibles perquè mig país treballés pels luxes d’unes quantes famílies: l’excés, l’abús i la corrupció va anar desencadenant una cosa darrere l’altra. Parcs, empreses de frau, falsos projectes de modernitat, cotxes, vaixells, papes, iots, esdeveniments aparador a favor de nobles de pedigrí que, ni la sort ni la desgràcia, tu, els valencians no tenim, ni hem parit ni volem.
Però molts ens vam deixar enlluernar pels bigots, els fracs, els vestits llargs, les putes de luxe, els putots de luxe, els beats, i un glamur que eixia de davall les pedres: tothom volia venir a València, perquè a València s’havia instal·lat la facilitat en què uns quants podien enriquir-se. Tenir les butxaques plenes i, a més, omplir les dels amics, les de la família. A compte de quina cosa, tot plegat, tants bitllets, tants milions?
Els pecats no són gratuïts. Però, els polítics, a València, es neguen a mostar factures, a ensenyar contractes, a fer transparència de la vida que nosaltres els paguem, i no els passa res. Res de res. Ens insulten, als valencians, pensant-se que governen des del ranxo, que és amb el que han convertit les Corts, se’n burlen de la democràcia perquè no poden saber què és. Per ells, la diferència entre feixisme i democràcia, entre el règim franquista i el règim Francisco Camps, no és sinó invisible: d’una altra manera, l’escenificació Rajoy i los otros, fóra impensable. I adjudicar tretze cadenes TDT a una sola persona, per negar la vida a una de sola que hi havia en valencià, InfoTV, una cacicada pròpia de Falange i del Movimiento.
Governen, però han perdut l’autoritat moral. Han perdut el nord d’una ètica mínima, bàsica, perquè els escoltem amb un cert rigor. Han perdut el respecte fins i tot dels seus. O potser n’hi ha que podem jugar al seu estil, i escampar el seu estil?
Que Sant Darwin els conserve la intel·ligència, d’una espècie única d’origen tan incert, polítics valencians: portem-los a Onda, al museu, amb l’ovella de dos caps i la gallina de tres potes, perquè la posteritat explique què no s’ha de fer mai.
Al igual que quan la dictadura franquista va triomfar a l’Estat espanyol, totes aquestes plagues i penúries si redunden en profit espanyol.
I per què això passe és per què altres en compter d’evitar-ho, ho faciliten o provoquen de forma interessada, directa o per l’inercia de les mones i sense saber-ho.
És un dels milors cometaris que he llegit. Un bon resum dels setze anys de frau i degradació del nostre país i el nostre poble. Malauradament el nostre país ha oblidat el treball, l’esforç, aquell esforç tan ben representat en el treball de la gent del camp, i s’ha travestit d’una falsa modernitat amb corbata, armanis i litres de gomina. AMb tanta gomina ens hem quedat així, paralitzats, apegats i mostossos. A Camps l’aigua, per no dir la merda, li vé per el coll i l’única manera que té de defensar-se és treient fotos del ZP amb ún dels seus propis amics i afavorits: l’Ulibarri. Per distreure l’atenció ahir, a les COrts, feu una falsa soflama en defensa del valencià, com sempre contrapossant-lo al que és relament, al català, mentre fà uns díes en presència d’autoritats i militars sudmaericans feia una defensa a ultrança del castellà i la seva unitat, intentant establir una presumpta “germanor” amb els països d’eixe continent pel fet de, segons ell, parlar el mateix idioma, un idioma que,segons ell, dóna seguretat perquè és parlat per 500 milions de persónes. Imbècil, estúpid, cínic i hipòcrita, neci. Tot aixìo és el que és aquest personatge tan nefast per a la nostra cultura i el nostre poble. Ens nega a nosaltres el que no dubta a donar als altres, als seus en realitat. I encara hi hà gent que li dóna corada i se’l creu…
No se que collons passa, que despres de destapar tot aquest tipus de barbaritats d’aquests peperos que es pensen els amos del món, tinc la sensació que res important succeirà, tornaran a guanyar eleccions amb el seu canal 9 al front, i cap d’aquests fills de puta acabarà passant la suficient vergonya com per a no eixir al carrer.
Alguna d’aquestes trames, podrien esguitar als polítics locals, on mes pocavergonyes existixen, on es necessita urgenment noves formes de treballar, d’entendre la societat, una vocació clara de treballar per al poble, ja està bé de vore al nyonyo passar els matins al bar i emportar-se mes de 30000 € a l’any per això, al serrug amb eixos aires de grandesa que pareix que t’està perdonant la vida, quan li ve justet llegir i escriure, i es porta mes pasta que el nyonyo, aquests dos amb els seus corresponents assessors i la fortuna que li està costant al poble aquestos dos regidors. Si passem al flamant PP, amb els seus ja mes que caducs pesos pesats, (que ja han demostrat que ni han aportat res al poble ni aportaran), és per a un capitul especial, si sabérem l’import total que ens costa pagar als nostres dirigents, per a no fer absolutament res en el poble durant les dos ultimes legislatures, ni tan sols la variant que va ser l’estrela de la seua campanya electoral, que vergonya. Algun dia acabarà aquest malson per al poble de Bétera, que no mereix que tota aquesta gentola visca a cos de rei a costa de la gent del poble.
El País Valencià és un país de mones i per tant continuaran manant les mones, si no unes les altres o de més cap enllà.