Ulisses20

No, no va venir mai a Bétera. Però algú ho va intentar, li vam escriure fins i tot, per convidar-la a passar uns dies. Molts dels que la seguíem, no teníem res per convidar-la, o gairebé res, ni casa, ni gaires diners, però tant se val, la dèria era que vingués, que ens parles del llibres, d’ella mateix, de l’escriptora sobretot. Féiem càbales, per veure com ho organitzaríem; teníem vint anys i escaig, i buscàvem on podríem hostatjar-la, i com serien els dies i les nits senceres parlant de literatura. A mi m’havia agradat ‘L’agulla daurada‘, especialment, amb El desig dels dies, de J Francesc Mira, són llibres que m’han provocat una emoció especial; aquell setge a Leningrad… Però el preferit de la colla, sens dubte, era El temps de les cireres, tampoc no ho recorde del tot, perquè han passat molts anys, de tot allò. M’ha agradat de comprovar la resposta a twitter organitzada pel Víctor Pàmies, i aleshores he començat a recordar, com érem de joves, que teníem temps per llegir, per planificar les dèries, per creure’ns capaços d’utopies, i de sobte m’he trobat escrivint sobre els records. Un dia la vaig veure a la fira de València, jo m’estava amb el Vicent Escrivà, mirant-nos-ho de lluny, ella asseguda davall el tendal de l’organització i tot d’homes al voltant, i ell que diu: -tots aquells no en saben res, de literatura, van per veure-li les cames. La veritat és que estava radiant, i portava una falda que, asseguda com era, deixava veure unes cames llargues, estilitzades. Després d’això, ja no em vaig atrevir a anar, ni em vaig atrevir a dir-li res, sobre allò de Bétera, i que ens havíem quedat esperant-la. Potser sí, que s’hagués cregut que, amb aquella història de convidar-la i tota la pesca, jo també havia anat a veure-li les cames. Bé, ara és massa tard, per tot aixo, massa. Així que me’n vaig a dormir. Si demà em veig amb cor, començaré la classe amb un relat que Carles Monclús ha piulat a Twitter; amb això ja li retrem un bon record, a l’escola. Per molts anys.