Ulisses20

Ves que n’hi ha temes en els Assaigs de Montaigne per a parlar-ne sobre això que esperem dissabte, sobre la decisió dels cupaires. «Sobre l’experiència», per exemple, que és l’ultim dels capítols dels tres llibres, una experiència associada, segons el professor Compagnon, al mestre Epicur (un dels primers mestres d’escola coneguts): què diu, Montaigne? Gaudim el present!, Seguim la natura!, Aprofitem aquest temps per viure!, finalment diu: Festina lente: assaborim el temps que vivim, no el malmeteu.

Explica Montaigne aquell pas dels gossos d’Isop, que en veure carn enmig d’un estany, per arribar-hi, van provar d’assecar-lo bevent-se’l, però van acabar ofegant-se en l’intent. Però Montaigne era molt sincer, i declarava i confessava que escrivia sobre ell mateix, dubtava fins i tot si ningú mai el llegiria, ho patia si més no. En un altre moment d’aquest capítol, deixa aquesta perla sobre la justícia, ara que la patim tant a la contra: «He arribat a un punt en què, com Alcibíades, no em presentaré mai, si puc, a un home que decidisca sobre el meu cap, on el meu honor i la meua vida depenguen més de l’habilitat i preocupació del meu procurador que de la meua innocència.»

En aquest capítol, Montaigne repassa no pocs filòsofs, Sòcrates, Aristòtil, Plató, entre els més coneguts. Si els Cupaires ens han d’examinar dissabte, a dos milions i escaig de votants més uns altres milers de vots virtuals amics, per bé que han d’examinar 62 homes i dones del seu propi parlament, a banda d’examinar-se ells mateixos…, Montaigne, que cita Plató, els recomana tres qualitats prèvies: tres qualitats diu Plató a qui vol examinar l’ànima d’un altre: ciència, benvolença, gosadia. Ah, però per mantenir la virtut i ser-ne plenament feliç cal “la força de Sòcrates”.

«No serà que no tenim talent per a examinar i fer valer allò que passa davant nostre, i jutjar-ho tan vivament que ho usem com a exemple? […] Al meu parer, diu Montaigne, de les coses més ordinàries i més comunes conegudes, si sabèrem trobar el punt de vista que els convé, es poden formar els miracles més grans de la natura i els exemples més meravellosos, particularment sobre l’assumpte de les accions humanes.»

Tot plegat es resum en l’art de viure amb elegància: i la decisió final potser que no tinga res a veure amb l’elegància de la qual parlem: si en la decisió que prendran dissabte, centenars de milers penjaran d’un fil, gairebé que faran de déu, o sacerdot. Però els atenesos, que en sabien de déus com ningú, ho van deixar escrit fa milers d’anys:

“Ets Déu en la mesura que et reconeixes com a home.” Ah, però no sé si això els conformarà, aixì que tornaré a Compagon, que per a mi és infinitament més senzill i planer, a l’hora d’escriure i explicar-se:

—És inútil que ens posem xanques, perquè amb xanques també hem d’utilitzar les cames per caminar.

[les xanques no tenen res a veure amb les xancres de declaracions que alcen polseguera, i ves que n’hi ha inútils al món, malgrat que ja havíem avisat amb temps i forma que no calien errors voluntaris, que d’involuntaris i accidentals ja n’hi haurà de sobres… ]