Molts dels joves no entenien aquella cerimònia
A migdia, a la plaça de l ‘Ajuntament de Picanya
s’ha fet la concentració per dir prou, prou d’agressions i prou d’assassinats.
Ja sabem que és un bon propòsit, encara utòpic. La cerimònia, o protesta, o manifestació, o sol·licitud de mínims, s’ha fet a molts llocs. A Picanya ens hem aplegat un bon grapat, perquè volíem un reconeixement multitudinari a tantes víctimes, a un excés de víctimes, dones amb nom propi que han sigut
assassinades en aquests onze mesos de l’any. Com l’any passat, i l’altre, i el de més lluny. Volíem dir prou.
Ara, el
comportament del jovent, d’una part important del jovent d’institut, era per començar un altre debat: possiblement
l’acte no anava adreçat a aquella edat. Possiblement calia més
autodisciplina i explicar-los millor què preteníem de tot plegat. Amb tot,
no pot ser que els nostres joves no sàpiguen comportar-se davant un fet
d’aital calibre: vint dones assasinades al país, seixanta, dues-centes, milers al món són un motiu suficientment greu que demana molt de respecte, d’honor, de valor fins i tot. Per això que els joves que avui reien a la plaça, o s’escoltaven els mp3, o feien qualseviol cosa per no atendre els discursos, vull dir que feien de joves adolescents consentits, no tenen cap excusa, cap, que
defense un comportament tan poc adient. Massa consentiment, i massa
malcriança. Aquesta vegada, la culpa tampoc no la té completament l’escola, ni les famílies, ni la societat, ni res que no depenga exclusivament dels joves que reien, o s’escoltaven la ràdio, o feien per evitar els discursos.
Encara sort dels tres minuts del Pau Casals i el cant dels ocells, amb aquell silenci punyent, torbador, per tantes dones que ara ja no hi són. Però em pense que ja havíem fet tard. Sí, completament tard, una part del jovent almenys. A reflexionar, gallets.
