Molt de múscul i poc cervell
Ho diu Francisco Mora, que avui era el convidat a Singulars, el programa de Jaume Barberà, que avui s’ha excedit a treure-li temps d’interés a l’home que presentava per, supose que són obligacions absurdes de les televisons i els seus horaris idiotes, bescanviar-lo per una programa de ximpleries. Massa intel·ligència podria pegar-mos malament. El científic ho és també a Amèrica i des d’allà li demanen què passa amb els espanyols, que solament que guanyen en futbol, en ciclisme, en tenis…, en massa muscular, pel que sembla. I ell amolla una cosa tan senzilla com això: els espanyols cultiven el múscul gairebé exclusivament, per això tenen tan poc de cervell. Es pregunta en veu alta quants nobels científics tenen, els espanyols, i quant s’inverteix en investigació. Indirectament ho compara en quant invertim, plegats en aquest escàndol, en futbol i massa muscular, i en ciència i escola, per comparar dos exemples. I això fa tants anys que passa, que sembla que ho porten incorporat al xip genètic, no és que fa quaranta o setanta anys, no, és que fa segles que passa, que els espanyols ja en tenen prou amb el múscul.
En una altra televisió, l’innocent Gabilondo conversa amb l’nnocent Goytisolo, parlen de jueus i palestins, mal partit sense final, parlen sobretot de jueus i de com són un Estat com no n’hi ha cap, que se salta les normatives i resolucions internacionals, i llavors apareix, casualment i sense cap intencionalitat la paraula identitat, així Gabi, com si la deixés caure d’improvís, sense intenció, identitat: aleshores, el Goytisolo que és per damunt del bé i del mal ja explica quin és el mal del món, i denúncia com és que hi ha gent que pensa en literatura argentina, o colombiana, o xilena, quan solament n’hi ha una, de literatura, que és la bona, i és tota sense fronteres, espanyola, diu ell. Això no és cap identitat, no, afesgesc jo, però això no compta. Apuntaria Gabilondo cap a d’altres identitats, com Goytisolo, per definir quin és el mal del món, però aleshores ja he canviat el canal, que ja tinc l’esquena torbada com per tenir mal de panxa, abans d’anar-me’n a dormir i tenir un somni. Amb el canvi de canal, caic o no caic, trobe llicència per a matar. Això és, casualment i amb completa innocència, el que buscava. Un somni per descansar i preparar-me per fer múscul. O per eliminar-ne.
Per fer una aportació que supere aquell dualisme cos-ment (múscul-cervell, en aquesta versió), encara afegiré que també falta inversió en la part “neuromotora”, en la transformació de les idees en accions. Un exemple és la I+D, tan decaiguda en aquests dies. Els polítics no deixen d’assenyalar que la I+D és la base i serà motor de recuperació econòmica. Però retallen en educació, tots. Com si la base de tota I+D no fos, de bon començament, la formació dels que fan “I” i dels que fan “D”. És a dir: l’educació. Malgasten i malgasten. Malgestionen, per tal de fer-se amb el sobre dels diners, per sotamà, i després ixen a denunciar que hi ha una molt mala gestió. Em recorda aquella acritud del comisari de la pel·lícula Casablanca, quan, immediatament després d’acceptar uns diners procedents del joc il·legal, diu “quin escàndol, ací es juga! Clar que, com que no tenim un polp o qualsevol altre cefalòpode clarivident que ens puga advertir dels resultats que acabarem aconseguit amb la marxa actual…