Mentre les excavadores dormen
Segon capítol de l’estudi bíblic destructiu «De fer de bons, no entrarem al cel.»
Quan ahir apuntava a contraatacar la violència que ara patim a la partida de la Providència, al terme de Bétera, no pensava en un atac frontal contra les màquines. No. Fora un autosuïcidi i un error garrafal que no portaria sinó beneficis a l’exèrcit enemic de la maquinària. Penseu que aquesta banda, ara batejada també com a exèrcit, tenen més força polivalent que el suposat “nosaltres”, si és que n’hi ha més de dos i podem fer ús del plural. Contra un estol de maquinari pesant destructiu, hom ha de posar intel·ligència, i fent-ne un bon ús, d’ella, pensar bé cada moviment per no caure en l’abaltiment, la derrota, o el setge de la seua majoria econòmica i prospectiva. En la prospecció de terrenys són uns cracs, així que no cal sentir-nos derrotats a la primera. Posem, doncs intel·ligència: això és, com diria Wittgentein: de primer atacar, després pensar.
Una nit, mentre les màquines dormen, una nit fosca sense lluna incriminatòria que ens despulle les ombres, no imagineu dos mil llauradors de Bétera que arriben amb les aixades i les pales i els rastells… –que a bétera no hi viuen lo manco dos mil llauradors?–, és aquest l’únic inconvenient que poseu els homes covardos de ments pansides i anul·lades?, doncs crideu també les dones, o els llauradors homes dels pobles veïns, però informeu-los que han de venir amb màquines de tracció manual, perquè no han de fer cap siroll que depasse els decibels dels udols d’òlibes i mussols, no siga que desperteu l’alarma dels vigilants enemics. Només aixades, pales, lligones, cabassos, corbelles, dalles, i si mil homes som capaços d’armar-nos de valor i ordir un setge com cal en aquell territori ample que ells van dessagnant dia a dia, aleshores començarem la consigna pactada i aprovada en l’assemblea del matí, menre esmorzàvem en els diferents cafés i bars de la comrca: els uns i els altres haurem fet córrer la veu, haurem escrit i passat les consignes entre els papers d’embolicar els entrepans, dessota els platerets d’olives, els plats de pebrots amb la salmorra, i les amanides, endins dels sobrets del sucre i en els vorals dels tovallons de paper…
[a mig camí d’ordir un text de combat]