Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Mecaguen déuma!

Dues hores i mitja de lleis, decrets i normatives sobre plaguicides, avui sense descans, ni cinc minuts per a respirar. Tampoc ningú no ha demanat per fumar ni per estirar les cames. Això sí, el funcionari, més jove que els primers dos dies, havia autoritzat que es podia eixir a pixar, si algú ho necessitava, no calia demanar permís. Tercer dia de sessions teòriques contra els llauradors i primera gran polèmica a l’auditori. M’he queixat al mestre que la classe fos en castellà, ell ha dit que tant se li’n donava, que podia fer-la en valencià si ningú de l’auditori posava cap pega (fluixera). Una persona ha dit que si ho feien en valencià marxava, l’he animat a marxar, però ràpidament han cantat uns quants llauradors, pollastres gramàntols de la pega feixista: en espanyol, en espanyol!, han cridat. No volem polèmiques, en espanyol i no perdem el temps.
És un detall de com ens va l’agricultura valenciana, de malament a pitjor. Si és a mans de xixarel·los que són capaços de deixar-se trepitjar la llengua, com caram no van a deixar-se furtar la collita i la terra. Ja sé que he fet un reduccionisme fàcil, però l’exigència davant el funcionari de la Conselleria perquè es fes en castellà, amb aquell virulència de tres o quatre que tesen el cul i trauen la cresta, era tornar als anys de l’agressivitat feixista i blavera dels vuitanta. Són desgraciats, són ignorants, però no afluixen.

En canvi, avui com ahir, els homes han aguantat dues hores i mitja de decrets sense defallir, com unes corders, sense entendre gairebé res, sense queixar-se, els mansos. Això, molta tos, mil badalls, l’un que es rasca, l’altre que comenta un sense sentit, un que riu, un que es mira l’hora a cada moment… Pobres, quin càstig, itampoc no en tenen la culpa: em pense que mai no havia vist uns funcionaris tan poca pena i maldestres a l’hora de voler ensenyar als homes del camp valencià quatre idees clares sobre seguretat, control i bon ús dels plaguicides. Perquè de llengua i de respecte, malgrat que molts ja són jubiltats, aquests llauradors no en volen saber res de res.



  1. Aquesta situació ens passa ara i adés. Parle del tema de la llengua. De seguida ens encenem com un misto, per major coneixement i menyspreu als altres i la poca capacitat universal que tenen. Sols intenten fotre el país i tu els dius “vés-te’n a fer la mà” que amb un estat -més o menys- propi fóra el normal i els altres a callar. I/o ni es plantejaria la disjuntiva. Però no és el cas. El cas és tindre en la recàmera la munició pertinent, una eixida on deixar-lo descol·lat i com un ignorantet, fins i tot fer burla d’ell. Al remat, i en aquest cas teu, qui quedem mal som nosaltres i l’idioma es converteix en una font de conflicte que és el que volen. No hi ha res més anorreador de l’idioma.

    En el llibre “El temps barrat” Alexandre Cirici explicava com preveure certes estratègies de bestreta al respecte. La cosa no ve d’ara, Cirici en parlava dels anys ’20 i ’30.

    PS: Quan vas tot sol a un lloc, jo gaste l’embolcall en fer eixir temes on agafar-se els altres (no bel·ligerants) conduint el tema en valencià i que els altres es senten a gust. Els subnormals i enemics declarats han de agafar-se a corda….i subsumir-s’hi….

    Cirici deia que calia anar amb més colla i això no sempre és possible. També “l’estira-i-arronsa” del coneixement teu sobre els altres marcant la diferència de coneixement químic i la lingüística desinhibida.

    CAL estudiar i llegir l’entorn sociològic de cada reunió.

    Tu, Vicent i jo, som pam a amunt o avall del mateix any i ja ens està bé, amb la nostra experiència, de NO fer de maulets immadurs. Cal que siguem més eficaços i astuts.

    Cordialment. (conta’ns de tant en tant alguna on triomfem, que també n’hi ha, si és possible, en camp advers)

  2. Fa dos anys em vaig anar de les jornades educatives de Bètera amb vergonya del que allà va succeir. Com van venir dos persones de Madrid, es va fer tot en castellà. Dos manen més que tota la resta de l’auditori del castell. La primera exposició era en castellà, ja que la feien els de Madrid, però quan va començar a parlar el director de l’IES de Ribaroja (segons ell en implecalbe castellà) del Turia, ja vaig tenir prou i em vaig alçar de la cadira i vaig marxanr, renunciant al certificat d’hores que em donariem. Ara, vaig ser l’únic.
    Vaig enviar un e-mail de protesta al cefire de godell, i després de dos anys, encara espere una resposta.

    vicent
    llíria

  3. Ma mare m’envia a escola
    per aprendre valencià
    i ara que sé parlar-lo
    ningú me’l deix parlar.

    De la Jota de Xàtiva, de disc Si em pose a cantar cançons

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per adasi | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent