Ulisses20

Són les deu del matí de dissabte. Ens apleguem davall els àlbers monumentals de Marines, arbres majestuosos que custodien l?abeurador, on durant anys els animals bevien abans i després del treball al camp i a la serra, un abeurador de tres basses, l?última per rentar la roba les dones, que aleshores no hi havia aigua corrent a les cases. És un matí fresc però asolellat. Som un grapat de persones, una seixantena, que guiarà el mestre Ferran Zurriaga, mestre sobretot, i contador d?històries: els mestres han de ser bons narradors. Ferran l?és; ha passat molts anys combinant la feina de mestre i la d?investigador, així que té un grapat de documentació que va descabdellant perquè filem com ha sigut la història dels nostres pobles. Ens acompanyen Maria, Carme i Manoli, supervivents de la solsida de l?any 1957, que obligà anys després, caprici governamental, a abandonar el poble, les cases, les terres, els avantpassats, per instal·lar-se al Pla de la Maimona, uns quilòmetres més avall.
?Marines conforma juntament amb Gàtova i Olocau la trilogia de la vall del Carraixet, acollits tots tres pobles per les muntanyes de la Calderona, en la seua vessant sud. Com explica el mestre, Marines és un poble de muntanya, de carrers equilibrats, alineats regularment, en un dibuix geomètric modern sobre un plànol vell, atípic en un poble costerut i muntanyenc. Els primers repobladors, després de l?expulsió de 1609, vingueren de Deià, Mallorca, però no s?hi quedaren, que van trobar la terra i les condicions del poble massa dures. Per això que l?alcaïd buscà gent feta a la duresa de les muntanyes, i trobà llavors els pastors transhumants que ja venien de l?Aragó, de Camarena concretament. S?hi afegiran els cristians vells de Llíria i de la Pobla de Vallbona. Les cases que trobarem en aquest recorregut, apunta el mestre, responen a la casa tradicional valenciana, a més d?alguns exemples, pocs, de cases aragoneses. Som enmig d?un poble de rodeno, de teulades a dues vessants, de canyes i algeps, de reixes de fusta combinades amb balcons de fusta. No serà fins al XIX que els ferrers escamparan el seu ofici del ferro entre les reixes del poble.
Marines és un dels pocs pobles que conserva els carrers de rodeno, de llambordes regulars, mil·limètriques. Aleshores, cada home, després de la jornada, tenia l’obligació de fer dues llambordes de franc perquè l?ajuntament pogués fer carrer. Aquest és un poble de carrers empegueïts de la pedra roja de la serra.