Manifestació! manifestació!
Uns quants milers de valencians. Què són uns quants milers de valencians al carrer, queixant-se del mort i del degollat? I uns centenars de morts, quant fan, què fan realment, quant pesen amb fang i roba bruta, tots plegats? Res. Res de res, si tenim en compte el parer del mort i la mediocritat del degollat. No és només a València que passa això, que els morts són morts que no pesen, no us penseu que els gossos es lliguen amb llonganissa enlloc, o que la taronja és redona per culpa dels llauradors, no. Ací c0m a espanya, sobretot a espanya, la dignitat fa segles que es va esfumar. Va desaparèixer un dia núvol. Grisós. Dignitat zero, en política. Ací a València, almenys, ja poden caure llamps, ploure morts, i runa i cotxes sense conductor, morts a muntons, que els polítics espanyols fan el sord, faran el sord i pararan la mà. La mà del déu que ells congrien, que és un déu que han amidat a gust per a misses particulars. Paren la mà després que han adjudicat obra de reconstrucció a empreses amigues, que han apujat a rang polític militars, que abracen feixistes i putes de luxe que passen per assessores de no se sap quin documental. Putes i putots, d’ambdós sexes o tres. Amics criminals i mafiosos., veniu a la política, que ací tot li val, diu que els diu la seua bíblia personal. Com ells, que ja saben per què són en política, n’hi ha més: n’hi ha que són a la justícia, jutges que saben a què juguen i què no jutgen. A l’empresa gran, a la casa reial i de per riure. Criminals a seques, contra els valencians. Tant se val els morts i tant se val els milers de valencians clamant per una escola digna dissabte, per un poble net, o fins i tot per menys fang i més honradesa. Una bufa!
Que això els la bufa, als Mazon i als Rovira? Si són de la pell del porc, o millor del porc senglar, que sembla més impenetrable; com voleu que l’educació avance, que la sanitat avance, que la ciència avance? Que el món valencià avance? Aquest dos mediocres, homes els dos, Rovira i Mazon, són un torpede contra els valencians, són una bomba contra la cultura, l’educació i la dignitat. Ells solets sí que elevaran la nostra ànima al seté cel de la ignorància, si seran rucs. El descrèdit de la política, d’aqeuts dos i de molts exemples còpia d’aquest parell, s’ha convertit en esport recurrent, a valència però també a espanya: perquè som a mans de cràpules, que enlloc de servir, se’n serveixen, que enlloc d’enfortir les democràcies, les denigren, que pensen en el seu benefici exclusivament, caiga qui caiga, cent mnorts, dos-cents, una escola cent escoles, els la bu-fa! I encara no haurà tocat fons una obra tan impopular i repetida, d’aterrar la dignitat en política, on la pocavergonya s’ensenyoreix amb facilitat d’escàndol. Si caurà més fondo aquest país nostre?, si alçarem el vol un dia gris? Sembla que Dant va fer curt, en descriure els centenars d’inferns, fa gairebé mil anys… Però aquest dos pinyols de ca nostra, rovi i mazon, ni saben poesia ni els han parit per a intel·ligència. No els caurà un sostre o els xafarà el tramvia!