Ulisses20

Bétera, el camp de túria

L?Orquestra Roja, l?exemple encara

Anit el 33 va emetre un documental sobre l?Orquestra Roja (Die Rote Kapelle), un grup de resistència al nazisme al cor mateix de Berlín. El relat de la història i dels seus protagonistes és corprenedor, tant com el càstig que els van infringir en ser denunciats pels col·laboracionistes: la meitat van ser penjats, els homes, o guillotinades, les dones. Però després, en perdre la guerra, els qui se’n van salvar, incloent-hi les famílies, també van ser castigats, i en molts casos torturats pels mateixos democràtes, els aliats de totes bandes, que els acusaven de fer espionatge a favor dels russos. Un documental d?impacte, si més no.
Tanmateix, em va colpir com els mateixos nazis, sobretot comandaments intermitjos, van jugar al gat i a la rata i s?hi van instal·lar ben còmodament a dins el nou sistema alemany, i com, aliats i alemanys, els van saber absorvir, malgrat que ells mai no van canviar d?ideologia. En tot cas, les maneres si voleu. A partir d?aquest rocambolesc afer de saber adaptar-se a la nova circumstància ?mudar la pell i la disfressa?, autèntics assassins i torturadors van passar a ser responsables d?empresa, del funcionariat i fins i tot van arribar a tenir responsabilitat governamental. I tot això ve a tomb perquè ací mateix, amb el franquisme, va passar si fa no fa el mateix. És veritat que exemples de camalions n?hi ha arreu, però en aquesta democràcia ?Olé? quanta gent no va continuar gaudint de poder, de riqueses, de responsabilitat, com uns pocavergonyes, fins i tot amb el consentiment aliat, internacional i de casa?
Els règims totalitaris o pseudodemòcrates (n’hi ha que se’n salven?) tenen aquesta xacra: hi ha gent, gernacions completes d?aprofitats que han sabut vestir el sant segons la processó que tocava. I han exercit de tocacollons dels desgraciats de sempre. Potser per això les paraules de l?Oreja que avui mateix fan apologia de la dictadura franquista, com l?ha feta l?Aznar, o el Rajoy, però també la perdonen el ZP i companyia, queden impunement dites, perdonades. Sense que passe no res.
Però això, toqueu de paraula o de mistera la solemne monarquia, la seua bandera, o el seu oligàrquic parrús gegantí, a veure quant dura el silenci de la fiscalia.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per adasi | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent