Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Publicat el 9 d'agost de 2008

Li Ning, des d’Olímpia

Li Ning volava com un déu, amb aquella estètica carregada de màgia, cinematogràfica, ens recordava els atletes anglesos sobre la platja, amb aquells pantalons de gasa i la música de Vangelis, Carros de foc. L’escena al voltant d’aquell espectacular estadi de Pequín, el Niu, mereixia el nostre silenci. Hi havia una música emotiva, mentre Li Ning feia la volta com un veritable olímpic, un déu d’Olímpia amb el foc a la mà. Vet ací Li Ning, el portador.

Unes hores abans de la cita olímpica, una trobada pels pobles (els COIs obliguen a ser-ne estats), per l’amistat, per la pau (antigament s’aturava la guerra per la commemoració), doncs unes hores abans Geòrgia i Rússia començaven a esbatussar-se de valent per Ossètia. Ni pau, ni germanor ni esperit olímpic. Tanc contra tanc. A foc.

Durant molts dies previs la repressió ha estat el veritable esport xinés, exercit naturalment pel govern, i pels cossos repressors preparats a l’efecte, policia i militars (ells no tenen guàrdia civil). Però no us penseu que són solament els xinesos, els autors d’aital acarnissament contra la població o les protestes. Va passar a Espanya, perdó, a Barcelona, en aquell fatídic 1992; passà a Atenes, passà a Amèrica cada vegada que s’organitzava un esdeveniment d’aquest calibre; passarà a Londres: dies i setmanes abans de cada celebració olímpica, les batusses fan feredat, arriben els furgons i cap a la presó falta gent.

Ara mateix n’hi ha liders que volen donar lliçons de democràcia als mandataris xinesos: el francés, el ianqui, l’espanyol…, cal tenir la cara dura per anar predicant l’amor lliure i la pau eterna, els morruts, quan sòn els primers i més reeixits a fer estendre la repressió a casa contra molts dels pobles veïns, que sense estat, pobres, no poden ser a Pequín en representació de ningú. No calen exemples gràfics. O ja els escriure demà.

I ves que, de la delegació espanyola (TV3 també la fa seua en cada telenotícies), més del vuitanta per cent són catalans, podem pensar que catalans conversos, venuts a l’or de Cuatro abans i ara a TVE, que en té l’exclusiva: per això haurem de patir-los cada dia, els locutors: mira que s’ha de ser trompellot, ximple o cagat de cul, de no deixar el silenci i la música en aquella imatge de Li Ning, volant sobre el Niu. Si són més burros, els locutors enviats, naixen albardats.

L’espectacle de focs, l’estètica, la cultura mil·lenària, la força i la potència d’un gegant, vet ací com es presenta la Xina, l’aparador que és Pequín aquests dies. El Tibet ho té malament. I els Corsos, i els presos de Guantànamo, i l’Irac, i Catalunya, i València, caram. Almenys ho tenim com ho teníem ahir, abans que Li Ning ens deixés una imatge tan bella.

Llaor i glòria als atletes.



  1. M’explique Albert:
    1. Has vist cap altra representació estatal olímpica amb els colorins de llur bandera ?. Els marcians dels nostres veïns.

    2. Fins que no sapiem -col·lectivament- millor d’altres llengües gaudirem de la M. Escario dient imbecilitats, com ara, el sr. aquell famoset entre els francesos, un tal Sarkozi, (que en l’actualitat no pitna ni fava en la UE, P.e.), no sabien qui era cap dels dirigents polítics i monarques que enfocava la TV xinesa. Feien mutis pel foro. Es quedaven com “electrocutats”, no trobaven al Nadal, hahahha, i patien….i dient que el proper dia 18 guanyaria (?) fent d’endevins….en definitiva una preparació esportiva de no trascendir més enllà del límit marcat per l’àrea d’influència de la guarra sivil.

    Parlant de fronteres: tenim gran sort de poder apamar quina colla de border-line que pilota en viu i en directe les retramissions. I creus que se’n sabien molts dels esportiste d’elit mundial? Pocs per no dir-ne cap. 

    3. Quan apareixien delegacions com Illes Verges Britàniques, República Dominicana, Hondures, etc. els ignoraven tant com aquelles als España.

    4. La nostra selecció duia 2 atletes. Possiblement l’estat amb el màxim representació en termes relatius de tots els Jocs. Divideix nombre d’atletes per habitant i donaràs en el clau.

    S’ho anem a passar de conya. Si ho veiem amb ulls universals els Jocs. Propaganda per la Independència debades, si la sabem posar en valor i fer-la córrer. I de franc !   

    Quan comencen a cagar-la, com és la tradició llur, anem a fer uns castells que ni el Caballer i el Zamorano junts ! 

    S’ho anem a passar pipa !

    PS: tenim a favor la manca de sentit del ridícul dels españols. Viuen encerclats i autistes per llurs pròpies fronteres.

  2. Un optimista és un pessimista mal informat, excepte en Josep Blesa, que optimitza les situacions per informar als pessimistes.
    T’ho agraím molt, Josep.

  3. olímpics, com molt bé escriu en Jordi Camps ( El 9 ), gran coneixedor de tot el que es cou dins el món del COI. Els Jocs Olímpics es regeixen pel que diu la Carta Olímpica:

    ‘Article 6 : Els Jocs Olímpics són competicions entre atletes, en proves individuals o per equips, i no entre països. Reuneixen els atletes seleccionats pels seus comitès olímpics nacionals dels quals han estat aceptats pel COI. Els atletes participen sota la direcció tècnica de les federacions internacionals implicades’.
    Es pregunta, en Jordi: Com es poden disputar proves per equips entre atletes i no entre països ? Com s’agrupen els atletes ? Per països, oi? Doncs ja seríem al cap del carrer. Llavors és quan diuen; s’agrupen per comitès olímpics. Això és el que vol dir la primera part de l’article. Els països aquí no pinten res.
    En Jordi Camps es pregunta que fa la bandera del Reino de España en la zona de la vila olímpica on hi ha moltes més banderes d’altres estats. La bandera és de l’estat no la del COE, que és, segons la Carta Olímpica qui participa en els Jocs OLímpics.
    Però, ep, abans de deixar la Presidència del COI, o abans dels Jocs de Barcelona, no ho recordo, el senyor Samaranch va canviar unes paraules de la Carta Olímpica i gràcies a aquests canvi, avui només els estats ténen la potestat de representar als atletes, no els països i és el Comitè Olímpic de cada estat el que decideix quins atletes participen.
    L’any 1980 a Moscou, alguns comités olímpics tot i l’oposició dels seus governs que van cridar al boicot – entre ells l’espanyol, és clar – van desfilar rere la bandera del comitè i amb l’himne olímpic. Aquella vegada els governs no hi eren oficialment perquè els seus símbols no hi eren, i la presència dels esportistes del país era cosa dels comités olímpics – que segons la Carta Olímpica són independents. En aquells jocs sí que van seguir l’esperit de l’olimpisme: ‘Els esportites són individus que competeixen agrupats en comités’. Divertit, oi ?
    Acaba en Jordi Camps : ‘ Per què tants jocs de paraules ? Als Jocs Olímpics hi participen els estats, i tots tant contents’.
    L’amic Blesa ens ha donat bones vibracions. Jo, que sóc una sentimental dels esport minoritaris, passo de polítiques, himnes, banderes i tot això, i penso en en tots aquests esportistes de tir en arc, lluita, boxa, rem, badminton, halterofília, esgrima, atletisme ( per què no ) , hoquei herba, que la única motivació que ténen és la de participar en uns Jocs i guanyar. I jo aplaudeixo els esportistes que han arribat els últims a la meta.

Respon a rginer Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Sense categoria per adasi | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent