Ulisses20

Aquest ha sigut un estiu de melons, de bons melons de tot l’any. Això ha alleugit la sensació de xafogor física i anímica. Un estiu de temperatures tan agressives no el coneixíem, o no el recordàvem, salvat només pels melons. Potser us semblarà un comentari exagerat o fluixot o temerari. Però els melons, que nosaltres hem comprat a Albuixec directament en una casa llauradora, han arredonit sopars i nits d’estiu que són més importants que no els viatges, o els dies de festa major. De tants com n’hem obert, de melons, no n’ha fallat cap, cap ni un, i quin de tots que obríem era més dolç, més una delícia, una fruita que pagava tots els finals dels sopars a la fresca. Estic convençut que ni Netanyahuuuu, ni Putiiiiin, ni Trumppppp ni tants idiotes que ens governen, no són capaços de fer silenci i repensar què fan, després de dues tallades de meló de tot l’any d’Albuixec, a l’horta nord. Impossible que volgueren continuant matant en n0m de déu, del dimoni o l’ateisme més racional.

L’estiu, si no és que ets mort a gaza o a kiiv, revifa raboses i serpotes, ves si n’hi ha per triar, i amb els anys la intensitat minva en quantitats insospitades. les circumstàncies, direu, i potser que tingueu raó, que un munt de casualitats enguany ha restat aquella alegria de qualsevol estiu anterior, no sé si cap dia d’enguany, d’aquest estiu del qual parle, ens hem estalviat bombes, morts a hospitals, morts de gana i una fam insaciable del govern d’israel de matar matar matar matar… Així com voldreu que, més enllà dels melons que us deia, res ens haja fet profit: ai, sí, pensem un viatge d’estiu; no, a l’interior, que enguany la mar vindrà de cadàvers, fem la vista grossa i agafem una barca, un creuer, un avió a amèrica, a l’interior que bufa no sabem què bufa, però l’oblit pot ésser menys dolorós. Fins i tot les lectures ajudaven amb el dolor, a oblidar-se’n completament de la realitat no literària. Els llibres i la lectura, sobretot Colm Toibin, que ha sigut la gran descoberta, l’estiu d’un segle, la lectura del mag d’aquest irlandés amb aquella papada pantagruel, però també Joan Lluís Lluís, els invisibles, tots som invisibles encara, a mans d’espanya, aquest estat corrupte com cap altre, tots ho som, tan invisibles com dependents. Tan submisos.

Aquest matí he volgut posar una denúncia a la policia municipal, una altra denúncia sobre un fet que ja havia explicat unes altres vegades, però avui el trànsit de camions pesants amb graveres i formigó era tan exagerat, que no m’he pogut estar de passar a denunciar-los a tocar mateix d’on descarreguen aquelles tones de pedra i ciment: la policia municipal que m’ha atés, ves si li ha costat de passar-se a parlar-me en valencià, dona col, m’ha dit que ella no podia fer res, que aquella carretera era a mans de la guàrdia civil (!), ho ha dit així, i jo m’he quedat tan estranyat que només he pogut dir: però quan passen pel mig del poble, abans d’agafar aquesta carretera, aleshores, aleshores ella ha dit: sí, en aquest moment és responsabilitat nostra: què fan, doncs, que no actuen, ah, me diu, pose una incidència, però si ja n’he posada una altra, fa temps, doncs posen més, fins que li facen cas… i vostés, nosaltres?, vostés?,  el debat era tan improductiu, tan inútil i buit que he pujat a la primera planta a posar la incidència. aleshores m’han atés de categoria.

Sort dels melons d’Albuixec, encara sort, malgrat que els de la vuelta de bicicletes havien denunciat uns joves que els havien aturat el berenar uns minuts, per haver convidat un equip amb nom del govern d’israel, còmplices de l’assassinat i el crim, aquests de la vuelta, malgrat que els periodistes espanyols remuguen i renillen, que no podem barrejar política i esport: i vosaltres, caps de merda, què feu cada dia que seguiu aquest esdeveniment que convida equips tacats de sang, ahir, avui demà, els de la premsa espanyola, ves si seran rucs, nos sabran que israel ha mort més periodistes que cap guerra anterior, gratuïtament i dolorosa. Les bicicletes, l’estiu, palestina, els melons, en unes hores ens tornem a concentrar en memòria dels dos-cents vint-i-vuit morts valencians, per demanar el cap de mazon, el mag, per bé que literàriament, encara.