Ulisses20

Les atraccions de fira s?instal·len molts dies abans que no comencen realment les festes; gairebé amb un mes d?antel·lació n?anuncien el tuf. No han canviat gaire, amb els anys: petites modificacions si voleu per rentar-ne la cara, però són atrotinades, velles, de vegades d?aspecte inqualificable, que giren i volten de pur miracle. Els amos fan aquella cara de rodar món, potser que un món breu, reduït, i malgrat això cansats de córrer la vida amb la casa i l?ofici a l?esquena. Els operaris munten i desmunten, a ple sol, cremats, amb aquell greix a les mans i la duresa d?anys i panys que s?amuntega irremediable.
Aquella fira que es planta de tota la vida al primer barranc, una albereda
d?aspecte tan poc adobat, sense encant, que cap dels regidors, ni
arquitectes, ni urbanistes no ha sabut trobar-li’n l?harmonia, que
acull les atraccions de tota la vida, com qui diu. De pur càstig, els firaires han bastit una cultura
de l’oci que ara espera el miracle, una loteria que contrapese aquell viure, apartat, als afores, com un mal de queixal dels pobles que van fent-se grans, tan desmanegats com les pròpies atraccions.
Una festa per a la xicalla, sens dubte, i per al jovent de tantes generacions que han passat l?adolescència al voltant d’una de les atraccions emblema, a qualsevol fira, enmig dels èxits musicals de l?estiu, comercials i estridents. I justament allà on fa més estret, gairebé un embut, els deixen aparcar les caravanes, els camions, al sol, sense dutxes, ni equipaments, ni serveis, ni desaigües, ni ombracles, que a migdia d’agost, entre bugades i necessitats, és un bassal de color ocre, negre, blau. És ací, baix del pont, on aboca el responsable municipal de festes els firaires, perquè damunt ens facen bona cara i un somrís quan passem per les finestretes a comprar-los l?abonament de set viatges per deu euros de l’ala. Un regal, aquella cara que guaita la finestreta.