L’escola: pa i garrofes (capítol2)
“Ara cantem amb veu sincera,
plena de fe, la garrofera.”
Francesc Almela i Vives. Cant a la garrofera
Nosaltres vam començar l’escola divendres, després del vuit de setembre; el vuit, a València festegem allò de les marededéus trobaes. A Picanya, concretament celebrem la maedéu de Montserrat, i del campanar encara volteja el Virolai cada dia.
Divendres em van ajudar els menuts de tres i quatre anys, però avui he començat la classe de llengua acabant de plegar les garrofes de tres garroferes joves que tenim enmig del pati. En general, gairebé tothom ha ajudat sense renegar gaire, com un talleret de retorn a la terra, a l’ofici noble del llaurador, d’agafar de l’arbre, deessa arbrada que en diu Ferran Zurriaga quan parla tan emotivament de les macollades d’Olocau, el fruit pobre, auster, bandejat de tothom. Acabada la primera feina, pugem després a classe, i encete l’altra part, la considerada més acadèmica, amb aquest enllaç a la revista Mètode, en el qual el mestre parla de l’arbre, del paisatge, de l’escola, del país. O imagine jo que en parla de tot això.
Llegim un tros de l’article i els demane als xiquets dues frases, sobre allò que hem fet primer, plegar garrofes, llegir un text, i ara escriure dues idees, l’origen, sobre l’origen, d’un curs escolar que plega el cicle de primària pel que fa a la llengua, sisé, en favor de l’escola, de l’ensenyament, de les invariants de Freinet, i de les noves tecnologies que ens apropen tan ràpidament i eficaç una revista científica, universitària.
És el primer dia, la manera de dir des de València “Sí a l’escola, Sí al valencià, Som escola, tots plegats, un país, un clam.
La garrofera, deessa arbrada del secà valencià.
Ara cantem amb veu sincera…