L’escola, el primer dia
El primer jorn dels mestres és especial. Entre més, les salutacions, les mirades, les abraçades amb mascareta encara. És núvol, de vegades el sol fa mala cara, però el verd del pati és intens, un pati ufanós encara amb pocs crits —els fills dels mestres que ja s’incorporen amb els pares. Són crits que ja ens entrenen i ens avisen que s’ha acabat l’estiu, almenys l’estiu de les vacances. Tres discursos breus, un recordatori al mestre Llorenç, un esmorzar de regal i cap a les classes a fer córrer el nou vent. Llengua i territori, els dos eixos principals que guiaran el curs, un altre encert de viure l’escola un altre colp. Un clàssic. Jo havia proposat de començar amb el llibre de Jordi Badia, Salvem els mots, un regalàs que no amaga sinó una ferma convicció per la llengua, però veig que l’eix principal ens hi portarà. Per molts anys.
La nostra directora ens encoratja a treballar per la llengua, per l’escola, pels alumnes i pels mestres, i malgrat que he arribat tard, perquè venia d’acompanyar el meu xic al camp d’aviació de Manises, el suc del missatge és intacte, any rere any: la llengua i el país, l’educació, l’escola, el coratge…, ànims que som en el primer dia. Esmorzem drets, sense parar de xerrar d’això i d’allò: jo ho he fet amb l’escriptor Carles Fenollosa (no li he recordat que fenollosa és nom de pilotari), que m’ha explicat uns quants projectes de molt d’interés literari, un sobre la llengua i els valencians, una conversa intensa com l’estiu. Parlar amb un escriptor de veritat el primer dia de curs és un recurs impagable, un altre regal que encoratja a començar amb la força dels titans, una mena de mestres que també van acabar baldats.
Jo he arribat baldat de l’esquena, per tant com he treballat al camp i perquè durant deu dies he anat buidant la casa dels pares (aquest apartat mereix sens dubte un altre apunt sobre les històries de bétera). He saludat gairebé tothom, fins i tot el nou mestre d’anglés, Adrià. A tocar de la classe també he abraçat Carol i Ester, dues dones principals que m’han deixat la classe enllestida per començar ara mateix un curs que potser que serà l’últim que faré de tutor. Enguany faré seixanta-dos anys, i no voldria que els alumnes entraren a classe dient “ens ha tocat aquest mestre vell”. Jo ja prove de compensar-ho amb trucs, lectures i un farcell d’il·lusió que renovelle cada any, però com diu Hardy, amb aqueixa edat a l’esquena, els miracles són lluny de la ciència i de la raó. Ara, també diu el gran mestre matemàtic que, si bé no ets gaire productiu, almenys pots dedicar-te a l’ensenyament. La ventaja, ací contra G.H.H., és que a mi sí que m’agrada ensenyar. I sobretot m’ho passe bé. Beníssim.
Per cloure el primer dia, com que una de les lectures que m’acompanyarà durant el curs amb els xiquets serà Filosofia a l’escola, de Mattew Lipman Ann Margaret Sharp i Frederick S Oscanyan, obriré el primer dels debats per aprendre a pensar a partir d’una de les idees del llibre: un xiquet de deu anys va comparar la relació entre el cos i la ment amb la que hi ha entre el raïm i el gust del raïm. Bé, doncs, què penseu que li va dir el mestre, aleshores? I què li haguésseu dit vosaltres? I si ets pare o mare d’un xiquet d’aqueixa edat, entre el nou i els onze (podeu estirar l’edat per on us convinga a la vostra realitat), què en diries, com l’animaries a continuar investigant aqueixa idea, d’aprendre a pensar?
Benvinguts al curs 21-22!