L’escola, el dia 3 (theodorakis)
Vilaweb informa de la mort del compositor grec Mikis Theodorakis, un referent de combat per la cultura i la música a l’europa del segle XX. En fa notícia i relaciona uns quants enllaços d’interés d’actuacions en directe ben significatives. Després en farà un especial, a partir d’un titular escaient: músiques per la llibertat. El combat i el compromís de Theodorakis passava fronteres i es mantenia ferm: la repressió perenne a espanya, a xile, a grècia, a israel, a frança… La lliçó ja l’apuntava Camus, un altre dels grans referents del segle XX: no n’hi ha cultura si no n’hi ha combat, mentre el món siga governat per fillsdeputa. I el món ja sabeu com va ara mateix, en mans de fillsdeputa.
En contraposició al periodisme, anit televisió espanyola dedicava un homenatge als feixistes de la division azul que van aliar-se amb els nazis per anar a matar russos. Un homenatge als assassins franquistes en canvi d’un especial a Theodorakis, vet ací la televisió pública d’espanya, aquest estat agressor i lladre que ens governa per dret de cuixa i amenaça militar. Ves si serà important l’escola per destriar els referents, quina història, quina identitat i quins objectius cal posar al davant.
En els anys setanta, jo havia comprat un disc a través d’una casa comercial que es feia dir “discoplay”, crec recordar, que de tant en tant hi posava algunes perles entre molta música comercial: el cant general de neruda musicat per theodorakis va ser-ne una descoberta excepcional, un disc que em va acompanyar molts anys, que gairebé em vaig aprendre. Després vaig saber que, com s’havia reeditat a espanya, havien prohibit unes quantes cançons que contenien referències a la dictadura i als assassins que continuaven actuant amb impunitat en l’espanya de sempre. “Les mans que maten a espanya”, escrivia Neruda, i cantava Petros Pandis, i prohibien els espanyols, entre més cançons extraordinàries, com encara prohibeixen els drets i ataquen la democràcia, músics, actors o mestres. Més tard, el meu germà va venir d’un viatge amb el disc original editat a Bèlgica amb totes les cançons (els lladres n’havien prohibit la meitat del contingut), però això no ho vaig saber sinó deu anys després: Lautaro, voy a vivir, i unes altres cançons que ara no recorde completament…
El feixisme d’aleshores que denunciava el poeta xilé i cantava el compositor grec encara ara assetja els demòcrates, els acaça, i encara dicta a l’escola què cal ensenyar i com, com si els mestres fórem rucs que calgués aparellar-nos amb les càrregues necessàries per no despertar consciències, que demanava Durruti. Us equivoqueu, funcionaris feixistes del cagalló, els mestres venim a despertar consciències. I a ensenyar. A lluitar per la vida i per la decència, contra tots els feixismes del món. Vet ací la nostra màxima. El combat, mestres.
Gràcies, Mikis Theodorakis, per la lliçó de vida.
–Ara, vosaltres no us perdeu els enllaços que proposava Vilaweb ací