L’escola als carrers de València
La magnitud avui dels mestres es mesurarà amb litres, perquè és capacitat. Avui aquesta capacitat ha desplaçat un volum superior a la pitjor expectativa de la consellera Maricarmen. He arribat després de la feina del camp, tard. Però calia preparar abans de res la feina de la vesprada; tanta calor com fa, t’obliga a feines gairebé de nit. He baixat a València a quarts de dotze. Amb un llibre i un paraigua de color verd. El llibre és una lliçó de narrativa americana, Wallace Stegner, en lloc segur, traducció de Dolors Udina. El paraigua venia d’Andorra, en canvi de comprar perfums. Verd. Com la samarreta de la llengua, verda, com una majoria de mestres avui pels carrers que escampaven el verd antifeixista, un despaisatge d’un conte de Rodari. També s’hi han afegit els bombers, a manifestar-se solidaris. Passades les dotze encara passava gent per Sant Agustí direcció Guillem de Castro. Una barbaritat de gent. Una gernació que ens fa treure’ns el capell, pels mestres i per la lluita que mantenen de quatre setmanes. Un colp de força guanyador. Diguen que diguen els corruptes del pp, o la violència policial, o l’església catòlica o el papa de roma. La lluita per endavant contra corbs i escapularis.
Ja havia saludat uns quants mestres amics de Picanya, unes quantes exalumnes que ja fan de mestres, un amic del poble, tots dos ens hem mantingut allà plantats, xerrant, mentre deixàvem passar la festa, la lluita, els cants, les pancartes, els missatges, el noranta per cent, avui, en català. Maricarmen que no ho veus? M’he quedat fins que ha passat l’últim grup i aleshores he enfilat camí del riu. Només un greuge, malgrat la festa que sembla que representa aquesta lluita, el cansament és gros: una mestra es queixava que n’hi havia dies que no dormia, que es llevava indignada, farta, esgotada de cridar i de veure com, per anys i anys, la política dels partits no canvia: incapaços, inútils i pocavergonyes, per com davant tanta inoperància com demostren, l’amaguen amb insults, amenaces i una supèrbia malaltissa. No canvia, ni canviarà el seu paper de representants de la política, pobres. Ho porta la nòmina i el currículum del 90% dels polítics que patim.
-Maricarmen que després hauràs de tornar de mestra (o d’inspectora).
A l’alçada del Micalet entre a fer-me un café amb llet (que és la manera de dir en valencià un tallat) per recuperar forces i em trobe un altre exalumne. Puge amunt i, sorpresa, veig que els mestres passen per davall les Torres de Quart cap a Cavallers. Continue un bon tros avant, però m’he de desviar si vull avançar fins a la capçalera. Jo no sé quants milers de mestres n’hi ha, però en són molts, moltíssims. Em desvie pel Portal de Valldigna i arribe a la plaça Manises: dels carrers de dins, petits i estrets, el siroll dels clams ompli el barri vell, els altaveus de mà, els xiulets, els tabals, els lemes… El palau de la generalitat és pres per la policia, tanques, homes uniformats i armats per por que els mestres, els mestres!, puguen traure els llapis, els llibres, els versos…, sí, la violència policial ha segrestat el palau de la generalitat, ens ha impedit d’accedir a la plaça de la marededéu, així que la gent ha d’enfilar el carrer dels Serrans, fins a les Torres. No us penseu que cap responsable de la política eixirà a saludar, no, com voleu que vulguen dir bon dia als mestres, si els consideren enemics.
-Si els polñítics consideren els mestres d’escola enemics, com penseu que anirà el país?
M’he trobat amb Marc, el mestre de muixeranga, que anima i coordina unes quantes torres, muixerangues improvisades, amb tabals i dolçaines, d’una emoció descriptible però que tombaria un govern digne i democràtic.
-Ací teniu la nostra renúncia -imaginem que podria dir un polític honest.
Ací no renuncia mai cap polític, mai, perquè aleshores perdrien el dret d’omplir-se la butxaca doblement, malgrat la inoperància i la fatalitat. Davant les torres, una banda de centenars de músics de tota condició assagen marxes mores, improvisen plegats una cantata triomfal per l’escola, timbales, percussió a manta, els vents, els metals, és una brutalitat de sons i ritmes que acompanyen milers de mestres de verd de carrer per l’escola pública, per la llengua, per més recursos, per la qualitat,. Pregunte com és que no continuen fins a les Corts, que no, que no ens deixen, ni arribar a la plaça, però n’hi ha que continuen , algú m’avisa que n’hi ha vaga de metros a partir d’una hora. Em quede a gaudir temps i temps com aplega tanta gent a la plaça, no s’acaba mai, més,. més gent. Així que jo enfile el retorn, si vull dinar a casa, enfile a vora riu pel marge dret; aleshores faré una altra descoberta uns carrers enllà: el desori del trànsit avui a València és com la política, un garbuix, un caos, no tenir sentit d’agafar el cotxe, no planificar res, cadascú a la seua…
Aquest xafarranxo de mestres ja és una lliçó d’història dels valencians. Si ens posem, si despertem, tenim una tenacitat, tanta capacitat adormida tant de temps…
[continuarà]