«Sé que això et desplaurà, oh mare: a mi em tracten
d’orgullós, i he callat; em fa vergonya l’ofensa,
però encara és pitjor no haver pogut desmentir-la.
I ara, si sóc de debò descendent de nissaga celeste,
tu demostra que vinc d’allà dalt amb senyals innegables.»
Els homes de nissaga, en Gonçales P. es pensa que n’és, de jove poeta castellà passa ara a defensar que no hi ha poesia, ni literatura, ni llengua vehicular possible o eficaç, o llengua de primera, si no és la castellana. Ha d’haver-li tocat el senyal innegable, descendent i hereu, de nissaga celeste. Per això brama contra la llengua, se’n burla, en fa mofa i vituperi, si no és exclusivament castellana. Per a la tardor, ell i la família popular van adobant el programa d’un nou atac contra valencians irredempts.
També brama Gonçales P. contra la possible gestió d’aeroports de catalans i bascos (!), brama i es pregunta pel pare legítim, però Clímene alça els braços al sol i li diu: «et jure que fores engendrat per aquest que allà veus i que escalfa les terres, per aquest Sol.»
No cal continuar, en arribar al port de Madrid, a tocar mare, els poetes regionalistes s’esbraven, se senten tan superiors que comencen l’improperi a despit, amb gana, a lliure cabal: no recorden del tot l’origen humil, per exemple Terra Mítica, l’abús urbanístic, els focs d’artifici de tanta desfeta, el Canal 9 d’una televisió pandereta, Marina d’Or, el Mestalla, Porxinos, els hospitals i la salut dels valencians… Un oblit? No, mare. Per als il·luminats el camí sempre és planer: arribar i tocar el sant, com qui diu, com un Faetont valencià.
I pels que creuen que no ho són acaben, tirant-se de cap dins del pou en tal de defugir de tota llum.