L’altra cara de la festa (5)
—Mira, fill, el pare és qui condueix la màquina!
Ací hi havia una família de mare, iaios i fill menut, al qual la mare indicava que, a uns cent metres lo manco, son pare conduïa una màquina agranadora, de les tres màquines agranadores i un camió que, al cul del cercavila de la festa, netejaven el carrer del confeti acabat de tirar encara no feia uns minuts. I el fill es mirava aquell lluny, emocionat, perquè son pare, que ell imaginava que era allà, era el protagonista principal d’aquell cercavila d’alfàbegues —mare, quines alfàbegues cada any més formoses i ufanes, i quina llàstima que els joves portadors, cossieters, les sacsen d’aquella manera tan irrespectuosa de la faena de mesos cuidant-les, per tant com la moda d’uns anys ençà, no per això barroera i de poca gràcia, és que, mig pets, els peguen voltes i les sacsen com si això fóra un sac de garrofes que caldria apitxar perquè en caberen tantes com intel·ligència perd el jovent a poc que els convides a fer el burro a manta. Aquests joves podrien transportar punxes, paleres o cànem bord, i potser no sabrien diferenciar-ne el valor d’una cosa i l’altra. Tot no li val, joves, i si ningú no us ha explicat què venim de molt fondo, els valencians hauríem de demostrar més seny… Talment el protocol per vestir-se de festa, cal el respecte de certes coses; un llibre d’estil potser que faria paper, per exemple que digués allò de no pixeu pels carrers, o no tireu pots ni llaunes buides o plenes, ni burilles enceses o apagades, ni consentiu que, en acabar la rodà, allà a l’albereda la música siga forastera… Cadascú què posaria en aquest llibret de comportament cívic per guanyar més festa i evitar comportaments d’adolescents consentits?
Acompanyaven les màquines agranadores una colla de proletaris de la neteja que, pobres, ni feien el burro ni eren de festa major. Però ves si són necessaris perquè el món continue rodant. I ves si lluu el dia de festa major, amb aquells colors, els vestits de les obreres, els mocadors de majoral, el confeti i les alfàbegues que el poeta Estellés elevava al cel de la literatura.