Ulisses20

«Hi havia moltes coses esplèndides […] Imposant era l’Ermitage i inoblidable el seu interior, on en grups, amb el barret respectuosament a la mà com abans davant les seues icones, els obrers, els soldats i els camperols recorrien les sales antany imperials amb sabates feixugues i contemplaven els quadres amb orgull secret: tot això és ara nostre i aprendrem  a entendre aquestes coses. Els mestres conduïen infants galtaplens a través de les sales, els comissaris d’art explicaven Rembrandt i Tiziano a pagesos que se’ls escoltaven una mica cohibits; cada vegada que se’ls mostraven detalls, alçaven els ulls tímidament sota les espesses parpelles. En aquest cas, com en tots els altres, hi havia un cert toc de ridícul en aquest esforç pur i honrat d’elevar el «poble» de l’analfabetisme, de la nit al dia, i portar-lo directament a la comprensió de Beethoven i Vermeer, però aquest esforç, d’una banda, de fer comprensibles d’un plegat els valors superiors i, de l’altra, d’entendre’ls, era ple d’impaciència per ambdós costats.»

El món d’ahir, Stefan Zweig

Hom podria aprendre sempre, segons que diu la neurociència, perquè la plasticitat del cervell, si aquest gaudeix de salut providencial, el fa capaç d’aprendre de per vida. Anit, per exemple, a la placeta del sol i del mercat, les dansetes de Bétera van ser també un goig de festa, de voler aprendre’n, de deixar-se aprendre, de corprendre, com també provoca la festa en moments únics, de vegades massa esparsos o escassos o aïllats. S’hi aplegava a la crida de l’Aljama una gernació de xiquets i de grans, d’edats entre els cinc anys i passats els setanta anys (sense exagerar-vos gens ni mica!), i el rogle final era lluminós i elevat. Per bé que en ser tanta gent balladora, la cua a penes si escoltava les dolçaines, i el ritme dels passos es feia difícil de seguir, per això les mestres amb més ofici, pujaven i baixaven entre els balladors menys fets per indicar-los el ritme, ara, ara, ara, i a les vores on s’havia aplegat mig poble, hom distingia l’agraïment de l’esforç, de la plasticitat, de les hores d’assajos  de balladors i músics…, finalment ens felicitàvem en tancar a la plaça del mercat l’últim ball, malgrat que no hi cabíem, que calia l’espai que el públic s’havia menjat per tenir-nos a tocar, massa a prop, i a penes ens podíem moure amb aquella gràcia que fa rodar les faldilles de color i els mantons de Manila, però els balladors giraven sense parar, rodaven, i la plaça també rodava per la festa, la nit de les danses. Perquè és sens dubte una d’aquelles coses esplèndides de l’estiu, que hom guardaria per sempre.