La victòria a Albal
‘No m’ho pensava, que arribaria mai aquest dia, que es faria la Trobada d’Escoles Valencianes al meu poble.’ Són paraules d’Isabel Torrent, completament emocionada, saludant vells amics, mestres de l’escola Gavina, famílies, sense poder aguantar les paraules: ‘Mai no m’ho haguera cregut, que arribaria aquest dia, que Albal acolliria una festa tan gran per l’escola.’
Acabem d’arribar a casa, són quarts de dues de la matinada. Encara no fa una hora ha acabat l’últim dels actes de la Trobada d’Escoles Valencianes a Albal, amb un correfoc pels carrers del poble. Fa justament vuit hores que ha començat tot. En realitat ha començat molt abans, amb els preparatius de l’organització. Concentrar milers de persones, més de quinze mil, i enllestir parades, tallers, espais per a sopar, actuacions, parlaments, regals, acollida de les escoles i tant com calga i mereix l’escola, no és una feinada fàcil ni senzilla. Cal suport, logística, inversió, temps, voluntariat i organitzadors amb totes les coses necessàries. El col·lectiu Guaix, amb Vicent Font, Vicent Moreno, el suport de l’ajuntament i les escoles del poble que ens acullen, i un equip de mestres increïble ho maneguen perquè res no falle. Sobretot perquè havíem rebut amenaces que podia passar qualsevol cosa, que hi hauria intransigents: parades del PP que convidaven a la confrontació, al destorb. Ells, la dreta més reaccionària, eren allà amb les banderes i els adhesius, provocant per trencar l’harmonia, la festa, provant de fer-nos caure amb l’insult, amb la seua manca de respecte i d’educació. No ho han aconseguit.
Perquè res de tot això no ha passat, perquè milers de xiquets i pares, famílies senceres, i mestres, han pogut gaudir d’una jornada per l’escola i per la llengua amb el respecte que els altres no demostren: el PP d’Albal escampava eslògans com ara ‘mai no ens fareu catalans’ o ‘Albal parla en valencià’. Ells no diuen que el seu mateix partit estronca l’ensenyament en valencià, elimina línies, obstaculitza que els instituts puguen continuar l’ensenyament en valencià, aprova que mestres sense capacitació puguen desfer com vulguen, promou l’objecció contra la llengua o, simplement, nega l’ajut a l’escola valenciana.
La lliçó de civisme i de participació multitudinària ha estat la clau: contra la intolerància de la dreta, contra la política indecent de la conselleria, milers de persones hem festivat amb noblesa perquè el moviment escola valenciana és una de les coses més grans que ens haja passat mai en aquest país. Amb altruisme, amb voluntat, amb la dignitat de saber qui som i què volem ser.
Encara em fan tuf els dits de traca, de coet de dimonis, encara veig aquelles mares amb les xiquetes al braç, rient, celebrant d’estar fins a l’ultim moment amb els seus, veig els ulls d’Isabel Torrent, germana de Ferran Torrent, a la vora del seu home, Vicent, sorneguer i tranquil, escoltant amb entusiasme aquelles paraules de la seua dona, perquè sap que som en un territori difícil, que ningú no ens regalarà res, que cada dia hem de guanyar: ‘No em pensava que arribaria mai aquest dia!’
Per aquell somriure d’Isabel, per Vicent Moreno, per Guaix, per l’escola, per molts anys, aquesta gran victòria a Albal.
Enraonem de victòries. ÉS la clau. La societat en global s’estima les fites assolides, no pas els sacrificis individuals que fa la gent. Estem per a servir. No per mostrar que la realitat ens colpeja. Això encoratja a implicar-s’hi. T’imagines, posem per cas, si parlassen de les castanyes que ha rebut Partal, Marqués, Climent, o tu mateix…….el comú de la gent NO s’implicaria, a no ser que siguen malalts massoquistes?
PS: NO sé si m’explique…..per allò de la cultura de la resistència i del no. Pot semblar-te igual, però no és el mateix. Cultura de victòria front a cultura de resistència (cultura del Sí front cultura del NO) si voleu.
Cordialment.