Ulisses20

Bétera, el camp de túria

La Toscana: els Uffizi?

És la tercera vegada que entre en aquest museu, l’última vegada fa gairebé quinze anys. Hem pagat un suplement per evitar les cues, i hem entrat com uns senyors de València que volen veure art sense haver d’examinar-se ni res de semblant, malgrat que portem tot de guies, en paper, i no hem agafat el telèfon explicatiu, perquè el català no és suficient per ser-hi present. N’hi ha més exemples de com el català no és gaire important a Europa, almenys a la Toscana, però deixem-ho ací. He demanat que cadascú del nostre grup triés un quadre, un i prou, un de sol, per explicar els Uffizi a la resta del món. N’hi ha que no han badat i n’hi ha que han anat a obra guanyadora. Jo he triat un Botticelli, Atenea i el Centaure, per aquella tristesa de la deessa acaronant la bèstia, sabedora que morirà a mans d’Hèrcules. Pobre Centaure, que es pensava immortal, caurà mort per la força de l’heroi i venjatiu Heracles. Sort que Toni ha triat la madonna amb bambini de Filippo Lippi, perquè pensa que és un quadre que hagués pogut fer Manolo Boix, sens dubte, i ningú no li hagués discutit l’honor, i la saviesa.
Hem aguantat l’art durant tres hores, xiquets inclosos, així que mentre en parlem ens fem un gelat a la Segnoria i decidim si venim a la invitació del comte. N’hi ha que no volem perdre l’oportunitat de visitar un autèntic palau florentí, una troballa impensable fa uns dies. La Toscana no para de mostrar-nos sorpreses majúscules, quina millor.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per adasi | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent