Ulisses20

“Si nosaltres no volem, la llengua no ens la poden prendre.” Carme Junyent

L’escola necessita la família, naturalment, com la família necessita l’escola. Aquesta obvietat, dissortadament, de vegades es perd de vista. Oh, sembla que perdem de vsita coses bàsiques, ves si ja fa temps que passa, coses sense les quals l’escola no farà bé la feina que havia de fer. Ni l’escola ni la família. Així que el paper de les famílies és fonamental també a l’escola. Sense aquesta col·laboració, l’eficàcia d’allò que aprenem, que els fills aprenen a l’escola, se’n ressent. Per això és important que mares i pares siguen vigilants d’allò que els fills aprenen, per ajudar-los no només a aprendre, també perquè han d’aprendre el valor d’aprendre. I sense el suport a casa, aquest valor de l’educació, de la part acadèmica de l’educació, perd i disminueix en canvi de deixar que uns altres desvalors se’n puguen ensenyorir. Sembla un cercle absurd, de tan lògic, però és tan bàsic que el perdem de vista.

A vuit, deu o dotze anys, per posar unes quantes edats de vida dels alumnes a l’escola, és molt difícil que els fills puguen comprendre i sentir com d’important és l’estudi; quant de paper els farà a la vida allò que estudien ara… Com els servirà per créixer. Per ser. ës gairebé impossible que els alumnes ho entenguen, tret de l’1 per cent o l’1 per mil. No tant els continguts que ensenyen els mestres, que també, com les habilitats de lectura, la matemàtica, les llengües o la història. Per molt que els mestres ho diguem cada dia -possiblement massa vegades-, però en aqueixa edat els alumnes no tenen prou maduració per saber de quina cosa parlem, els mestres. Ja sabem que podem exceptuar algun cas i avant. La resta té el cap en altres coses.

Per això el paper dels pares a casa, en fer suport a l’estudi, a la lectura, a la matemàtica, és tan cabdal, i l’escola ho necessita tant. Els joves més, encara que no ho saben i puguen deixar-se atrapar per tantes llaminadures com els posen davant, les pantalles, els esports, els mitjans, uns altres joves mateix, n’hi ha infinitat de desatencions que els atrauen més que allò que els puga dir una escola, cent escoles. El nivell de dispersió és molt elevat, i la societat, en general, en cada moment de la història d’aquests joves, i dels joves del passat, no és per guiar-los en favor de l’estudi i del coneixement. Hi ha un punt de cinisme social ací que és llarg d’explicar, però el noranta per cent dels recursos socials no van destinats a guiar els joves. Aquest handicap és encara pitjor al nostre país. Ací som a mans d’una estructura acadèmica desgovernada per incapaços, però això també seria massa llarg d’explicar.

Per això ho tenim tan difícil, els pares, i ens pensem que els joves no volen estudiar, no els interessa… Però aquest “atrapajoves en favor de lo inútil” ha existit sempre. No és una cosa nova d’ara. I aquest “ara” depén de nosaltres, l’escola i els pares, de fer que els fills tinguen un bon guiatge i una ajuda altruista i contínua. Un suport que no pot defallir: la lectura, la matemàtica, les llengües, la comprensió del món local, del món global…

No és senzill, i massa vegades ens agafa el dubte. Però nosaltres som els pares, i som els mestres, i no podem abaixar els braços. En el noranta-cinc per cent dels casos, aquest esforç té recompensa, i són els nostres fills que avancen i maduren. Si no defallim. D’una altra manera, no serà tan difícil que caiguen en opcions i dubtes que atempten contra els drets humans o encara que es perden en coses pitjors.