Ulisses20

Bétera, el camp de túria

La medalla de la vila, xa!

Dimecres era la festa major de Picanya, i l’Ajuntament hi lliurava, en una cerimònia cívica al Centre cultural, les medalles de la vila. Entre més a Vicent Gil director de l’IES Enriv Valor, al poeta Marc Granell i a un servidor, per la contribució a la cultura, l’escola i la llengua. Sobretot, em van demanar que no m’allargués en el discurs. Em sembla que vaig ser el més breu.

«Gràcies. Vinc d’unes jornades a València sobre la formació dels mestres. Presentava un mallorquí catedràtic de pedagogia i psicologia, Joan Jordi Muntaner, que diu que les escoles encara hem de millorar molt, pel que fa a la inclusió. Hui és la festa major de Picanya. I aquest reconeixement és un regal. L’enveja que tindran a Bétera quan se n’assabenten. Bétera per qui no ho sap, és l’altre poble amb el qual compartisc l’altra mitja vida. La vida professional és ací a Picanya, i fa més de trenta anys que la vaig iniciar. Però la vida professional de mestre és per mi un estil de viure, que he fet ací, en aquest poble. Al Realenc si voleu. Enmig del camp. Entre dos pobles, faig vida de poble, perquè m’agrada fer vida de poble, que sóc de poble, que clamava Vicent Andrés Estellés. Fa poc em lliuraven un premi comarcal a Torrent, entre amics. No vull pensar que ara et plouen títols i medalles perquè et fas vell, sinó perquè continues compromés dels teus, fidel a la llengua, a la gent, als amics, a l’escola. Al país i a la vida.

En una de les ponències de les jornades que us comentava, un altre expert boníssim, va dir que l’escola havia d’avaluar la seua organització, l’equip docent, els alumnes, les famílies, i el context, que és allà on és i amb qui s’hi relaciona i treballa i viu, l’escola.
Del context, l’escola de Picanya ja pot estar pagada. I agraïda. Sense ofici, recursos, dedicació, i gent que se’n preocupés, fóra impossible el nostre context d’escola. Gràcies a qui ho feu possible.

A mon pare de segur que li hagués agradat de veure el seu fill en aquest escenari. Després m’hagués dit, no cal fer-ho llarg, i, de pas que som a Picanya, vols que anem a veure la parra?, té raïm enguany?, treu-li la meitat dels xanglots o no el fareu bo… De segur que li hagués agradat, de veure’m ací dalt.
Moltes gràcies.»

 

Post: el meu xiquet se m'ha enfadat perquè no l'he convidat a venir. 
Jo crec que es feia el disgustat teatralment, perquè la cosa de no 
convidar-lo va anar així:
—Al pare li han concedit la medalla de la vila de Picanya.

—Això què hòsties és?

—Home!
Final de la conversa sobre la medalla.

 



  1. Igual que l’Albert !

    Ieeee tio, que et truque i com no contestes, m’omets aquesta celebració que haguérem gaudit tant com tu. Seràs bandarra !

    Llegint-te els magnífics posts i els enllaços!.. sobre la inclusió i sense dir res….i amagant-nos l’ou?…no tens delicte ni poc 🙂

Respon a Joan Francesc Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General, la mirada dels meus, mestres d'escola per adasi | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent