Ulisses20

Ara mateix escolte Miquel Gil amb una banda de luxe a TV3 internacional, a través d’internet, naturalment, un joia de banda amb l’Eduard, Borja Penalva, Rentero, el baix no sé qui és, però el bateria sí, no recorde el nom… Una joia d’actuació, de cançons, versos, poetes, tothom passa per aquesta veu extraordinària de Miquel Gil, a través d’internet, que és l’única manera de poder veure’l en televisió, perquè els aduladors d’aquell mort de cos present han decidit que els valencians tenim massa democràcia per tenir una televisió pròpia o nostra, per això ens obliguen a patir-ne d’espanoles, un centenar. Quantitat sembla que necessària perquè n’aprenguem a deixar de ser valencians.

Massa democràcia tampoc no fóra bona, per als valencians, va dir el mort present quan era viu, tot suàrez, adolf, que ens envià un creminal per crear-hi odi, ràbia, entre valencians i catalans. Als catalans els la bufava, el creminal triat, greu error, perquè es pensaven que això a ells no els afectava ni poc ni gaire. Abril Martorell, falangista i franquista confés, però que no podia renunciar al llinatge dels Martorell, es va venjar contra els valencians amb ferotgia. I prou que va sembrar un verí popular que va escampar-se com la pólvora —entre els valencians la pólvora agafa de seguida qui la vulga prendre—, diaris, polítics, banquers, aprofitats, jutges… no podem oblidar que veníem d’una tradició de quaranta anys d’entrebament i funambulisme: l’escola i els alumnes ja els tenien preparats. Com va triomfar aquella mala guerra ordida pel mort present i els seus esbirros! Encara paguem l’estil, els valencians, perquè la mala guerra era contra tot i contra tots, si ens sentíem valencians, i encar si ens podíem sentir en un futur que la majoria apenes si ens despertàvem d’una nit feixistota que durava quanranta anys i escaig… Però com tot era jove i novell, o ho semblava, que la mort del dictador portaria la democràcia, la llibertat, el sentir i el viure dels valencians de ple dret, un altre somni, diríem ens hi vam confiar. Ells, no. Mentre nosaltres pensàvem que arribaríem a gaudir d’un país lúdic, divers, jovenívol i agrari, ells no perdien patà ni colps ni repressió contra València. Perquè a valència la dictadura encara va durar molts anys, les maneres sobretot… Aquella manifestació de 1977 era una bomba, un clam valenciá tan potent que no el podien tolerar. Que va! Massa democràcia els pegarà malament i ens pegarà malament, va pensar l’adolf, sobretot ens pegarà pitjor als espanols, perquè els valencians s’hi podrien despertar: organitzarem un programa de xoc perquè els valencians es peguen per sempre més, a mort, va dir el mort present, i va enviar un fill de mala manera que va trobar recursos, molts diners i una gernació que s’hi va apuntar a la festota de disparar contra els valencians: un exércit de fidels hi van caure drets: una mala guerra interna, contra València i els valencians, entre els valencians mateix, que pagarem una vida sencera, ves si s’ha fet mal. Després van venir les bombes a Fuster, a Guarner, els assassinats dels joves, la pesta blava, la impunitat de les agressions, la violència contra la llengua, contra nostre sempre. I una política que tot ho aprovava, si era deslleial, deshonest, brut, entrenat en el franquisme. L’extrema dreta espanola s’hi ha ensenyorit, pels carrers de València, fa setanta anys que dura.

Així que avui, demà, despús-demà, un grapat de dies vindran dols i missatges dels criats, jornalistes de diariets i mitjans que faran el cul gros del mort i el cos present, autor d’aquell malson que dura i dura i dura, al país valencià sembla etern, que el presentaran com un home, gran i noble. Ves que els mitjans ens voldran enganyar de nou, venent-nos gat per llebre. Una merda. D’aquella mala guerra han viscut generacions senceres, que han deixat els valencians en la mesura justa: arruïnats! Sense bancs, ni caixes, ni televisió pública, ni personalitat, ni personalitat en el camp, ni en la indústria, d’això es tractava, i encar sense línies en valencià a l’escola, si els rota. Potser per això Fabra, Rita, i uns quants soldadets del pp, tots aquells criats d’aquella història recent de falsa democràcia, ja comencen a reclamar-li medalles, miracles, i honors, per al mort i la seua acció bèlica entre valencians.
I no parem mai de premiar qui torpedina la llibertat, amb la idiotesa. Ves quin estol de mediocres no vam heretar d’aquella mala guerra de l’adolf. Els valencians especialment com ningú altre.

-De fals com és, vosté creu en alguna cosa?, sembla que li va etzibar en directe un colp Montserrat Roig en una entrevista. I ell, com Rita, o Fabra, o Cotino, els soldadets que millor se saben la lliçó del present, va respondre com li dictava el protocol, més o menys: som creients de la llibertat i de la democràcia. De missa diària. Per cert, vosté es confessa, cada dia?
I aleshores ja es podien morir en pau. Sembla.