Ulisses20

El mèrit és del músic, sens dubte, de Dani, que és una crida i un clam als infants, que els fa cantar i ballar, que se saben les cançons de memòria, malgrat que ara n’hi ha que no voldrien, que diuen que no, que no les haurien de saber, cançons en la llengua dels valencians. Hem arribat fins ací, amb la gota freda política que patim d’uns anys ací. Dani Miquel es va fer acompanyar d’Àlvar Carpi. L’envelat era ple, tan ple que no hi cabia una agulla més. I el corral, i la sala de la llar i l’entrada de l’Ateneu, i encara passava més gent, que van comprar un llibre infantil, que era l’entrada necessària per un concert que va posar la fira al capdamunt de tot, de música, de llibres, mai no ho havíem vist, tanta gent i tants llibres al vol, que semblava que ens havíem convertit en un país normal que s’estima els llibres com s’estima la música i tantes coses, però sense mania, ni perdre l’horitzó, els llibres eren un reclam o la música, o DaniMiquel, ell deia -l’any que ve farem dos torns, perquè hi càpiguen tots, tres quarts i tres quarts, això si me fas vindre de nou, home; però com podia dir que no a aquell èxit que no coneixíem, no l’havíem conegut mai, aquell èxit, en dues hores havíem repartit en entrades setanta àlbums infantils il·lustrats, setanta!, d’editors valencians, d’autors, il·lustradors, distribuïdors valencians, mai en tan poc de temps no ho havíem aconseguit, un rècord així, i la gent se n’anava contenta amb l’entrada, que eren àlbums,contes, o còmics. Alguna família va demanar si també valia comprar llibres d’adults, com una entrada, era clar que sí. Un llibre, un almenys, era una entrada. Venia gent de Godella, de Burjassot, de Sant Antoni, de la Canyada, de Massanassa, de València, de Marines, de Nàquera, d’Olocau, d’Olla, de Bétera… Després vam acomiadar el matí, i també DaniMiquel, que després del concert ens va explicar el setge a la música, l’acaçament als grups valencians, com si n’hi hagués una ordre interna dels polítics per desprogramar fins i tot compromisos de concerts. Sembla que vivim aquesta gota freda contínua, els valencians, contra la llengua, contra la música, contra els valencians, per aquells falangistes encara al poder.

Era la primera sessió de la fira que obríem de matí, però de seguida havíem de tornar, a la vesprada tindríem la visita de Pau i Ricard per presentar la Memòria del fang. Res no ens podia amagar el somriure, el matí que havíem gaudit com si la fira agafés un vol nou, més elevat. El temps ens havia respectat, malgrat l’amenaça de la pluja, i unes poques famílies amb més confiança ens van agrair la programació d’enguany.